• Imprimir

Entrevista: Apichatpong Weerasethakul El director tailandès ha guanyat la Palma d'Or del Festival de Cannes

"Tot el meu cinema parla de la memòria"

Bernat Salvà

Apichatpong Weerasethakul en el rodatge del film guanyador
FESTIVAL DE CANNES

Va ser molt difícil sortir de Tailàndia amb els disturbis?

Tenia un visat del Regne Unit i l'havia d'anar a recollir a l'ambaixada d'aquest país, però és al centre de la zona vermella; no s'hi podia entrar. Llavors vaig anar a l'ambaixada francesa, però van tancar i em van enviar a l'ambaixada espanyola; pel camí vaig saber que també es tancava. La situació canviava a cada minut. Finalment vaig aconseguir el visat a l'ambaixada italiana. Conduint cap allà vaig veure columnes de fum a tot arreu. Realment era com una pel·lícula. El govern va declarar el toc de queda, i jo havia de viatjar a Cannes. Llavors vaig fer les maletes i vaig anar a dormir a un hotel a la vora de l'aeroport.

¿Es veu algun dia fent una pel·lícula realista sobre tot això?

Sí. Normalment no sóc una persona interessada en la política, les meves pel·lícules es basen en la meva experiència. Però en la situació actual, aquestes qüestions socials i polítiques han entrat en la meva esfera personal. Per tant, em sembla natural que en el futur faci alguna pel·lícula sobre això. Aquesta situació t'obliga a preguntar-te sobre les teves creences i opinions, sobre la teva moral. ¿La ràbia que sent la gent pot justificar que incendiï la ciutat? És correcte?

Quina relació té Loong Boonmee raluek chat [L'oncle Boonmee que pot recordar les seves vides passades, el film que li ha valgut la Palma d'Or] amb un curtmetratge que ja va fer sobre el tema?

De fet, aquesta pel·lícula és part d'un gran projecte que es titula Primitiu, que inclou una instal·lació, un curt, un llibre, fotografies i una altra pel·lícula en el futur. Parla bàsicament dels meus records de quan vivia a la zona nord-est de Tailàndia. Originalment, L'oncle Boonmee... s'inspira en un llibre que em va donar un monjo budista sobre aquest personatge que pot recordar les seves vides anteriors. Parla de la memòria, i tot el meu cinema tracta sobre la memòria, sobre els meus records personals.

Quina connexió hi ha entre els seus records i aquesta pel·lícula?

Originalment la pel·lícula era bastant fidel al llibre, però necessitava tenir una connexió personal amb el tema. Llavors hi vaig afegir més elements de ficció, i va esdevenir un film inspirat en el llibre, més que una adaptació. Vaig intentar posar-hi tot el que recordo. Per exemple, el protagonista pateix una insuficiència renal aguda i el meu pare va morir d'això, m'inspiro en tot el que li va passar. L'estil del film, la manera d'actuar, la il·luminació, les localitzacions... s'inspiren en els diferents estils del cinema, els còmics i sobretot els drames televisius amb els quals vaig créixer, als anys 70.

També hi ha elements fantàstics...

Els fantasmes i els animals estranys també són part del paisatge del meu passat. Els he filmat amb un estil antiquat, i en certa manera parlen també de l'extinció: ja ningú fa aquest tipus de films... D'un costat, parlo d'una certa abstracció sobre la vida i la reencarnació, però al mateix temps parlo de la infantesa, la innocència i la simplicitat. El film reflexiona i alhora és com un llibre infantil.

Per què té tanta importància la natura en les seves pel·lícules?

Quan parles de la transmigració de les ànimes, d'aquest cicle d'éssers humans, animals i plantes, és important que l'audiència sigui conscient de la presència de tot l'univers que hi ha al voltant dels humans: els ocells, els insectes, les plantes... M'agrada filmar-ho perquè, amb el progrés, s'ha allunyat de la nostra vida, però la jungla va ser la nostra llar.