• Imprimir

Entrevista: Jorge Picó Director i coautor amb Sergi López de 'Non solum', premi Max al millor text en català 2010, i director artístic del Teatre Principal de Vilanova

"El teatre millora si el públic millora. Va lligat a la societat"

Teresa Bruna

Jorge Picó creu que el teatre és un ritual i que hi has d'anar amb temps, coneixent-lo bé, com a una amant
SETZE FETGES

Va coincidir amb Sergi López a l'escola de Jacques Lecoq, a París. Allà un va ser raptat pel cinema i l'altre pel teatre, però la vida els va tornar a ajuntar i van crear Non solum. L'envergadura del projecte va portar Picó a instal·lar-se a Vilanova, on l'han nomenat director artístic del teatre públic de la ciutat. I continua escrivint i dirigint a França, i acompanyant de tant en tant el Sergi, que avui torna al Poliorama amb Non solum després de rebre el premi Max.

Com neix Non solum?

Vaig tenir la sort de tenir dues coses. Una, temps. Ni el Sergi ni jo teníem pressa i això en teatre cada vegada costa més, i en la vida també. I l'altra va ser tenir el Sergi amb unes ganes enormes d'escriure. Això és com tenir un autor prenyat. El Sergi tenia tantes coses a dins, estava tan prenyat, que jo només havia de fer de llevadora i coordinar. El Sergi és un autor, té una escriptura quan improvisa i s'identifica amb la situació que ha creat, tant si fa de gàngster com de lampista. I té la distància per escriure. Això ho tenen molt pocs actors.

Escrivíeu alhora que assajàveu?

Normalment ell va xerrant. Però escriure també és improvisar. És el mateix mecanisme que quan ets a escena: les coses ressonen i no saps ben bé on vas. Escrivint també passa això, almenys a nosaltres, perquè el Non solum no té una estructura clàssica. Hi ha coses escrites a la taula, provades i reescrites. A l'assaig hi teníem taula, paper i llapis.

Què ha significat guanyar el Max?

Jo no tenia consciència que era un premi important en el sentit que et feliciten els polítics. Mai havia rebut un telegrama de Zapatero ni de Montilla! I feliciten els que són realment polítics. A València ningú no m'ha felicitat i jo sóc valencià, hi ha un 80% de Max català, però també hi ha un 20% de valencià al Non solum. M'ha felicitat Sergi Belbel, que és un gran director i escriptor... El Max és bo si ajuda a fer que el teatre sigui més visible. No ho sé, té més ressò del que pensava... Però jo sóc fan de Jean-Paul Sartre i no va agafar el Nobel ni res, saps?

Ets actor, oi, també?

Ho he deixat estar. Sempre em truquen per dirigir o per escriure i no tant per actuar. Fa poc vaig fer un Tramvia anomenat desig amb l'Ester Nadal, però la gent em diu: "Has de dirigir, has d'escriure".

¿I el Sergi no s'ha tornat a quedar embarassat?

Treballa molt. L'any passat va fer set pel·lis i la gira de Non solum, i esclar per embarassar-te has de fer l'amor, has de tenir temps, sortir... Hi ha un principi, una llavor. Estem començant. No serà el mateix. Serà més conscient. Non solum és un part. És un: "Vull crear". Va ser com un rampell.

Dirigeixes el Teatre Principal de Vilanova, on has optat per una programació de risc intercalada amb obres comercials de qualitat...

Sí. I crec que el teatre de risc s'ha d'introduir. Has d'anar a buscar el públic i dir-li que s'està arriscant. I que quan s'arrisca, s'està defensant una idea de teatre molt important. I cal preparar-lo. És com una cita amb una amant. Si saps què li agrada, ho treballes més. Al teatre no s'hi pot arribar cinc minuts abans, hi has d'arribar amb temps, té alguna cosa de ritual, de preparació. És una cita única. Saps que aquest grup només estarà per tu una hora i mitja. Hem inventat l'escola d'espectador i hi fem la introducció als espectacles. El que no sap, no viu. Si no saps, vius a mig gas. Si vas venir a veure La Zaranda al Principal, si coneixies Valle Inclán o el teatre del Siglo de Oro espanyol, segur que ho vas gaudir més perquè vas veure els referents.

Dissabte vindrà Jos Houben, oi?

Això és un luxe, però s'ha de fer un treball perquè la gent ho sàpiga. És una estrena a Espanya. S'ha fet al Bouffes du Nord de París, que és el teatre de Peter Brook, al Teatre Nacional d'Escòcia i ara ve a Vilanova. El treballem com a final de l'escola de l'espectador. Es diu L'art de riure i és un espectacle on ell està instruint i a la vegada està fent espectacle. Està donant una master class i al mateix temps fa de cobai de la seva master class.

I està sol a escena?

Si, no és espectacular, no el coneix ningú. Però estem parlant d'un actor que va ser fundador del Théâtre de la Complicité, que va venir al Temporada Alta amb Peter Brook. És com si en música vingués la Cecilia Bartoli, algú amb molt de prestigi. Qui el vingui a veure, quan després vegi humor en una altra banda, tindrà més eines per reconèixer, serà un públic millor. El teatre millora si el públic millora. Va lligat, teatre i societat. Jo només puc portar espectacles arriscats si el públic va formant-se i va demanant cada vegada coses millors. Al final, el que mana és la qualitat.