• Imprimir

Mick Jagger desferma la bogeria a Cannes en la presentació del documental 'Stones in exile', ambientat el 1971

"Guapos, joves i estúpids"

Bernat Salvà

Jagger va passar ahir per Cannes
G. HORCAJUELO / EFE

Era un quart de sis de la tarda quan Mick Jagger, vestit amb pantalons i americana negres i camisa i vambes blanques, va aparèixer a dalt de l'escenari del Teatre Croisette, la seu oficial de la secció paral·lela Quinzaine des Réalisateurs, i va ser rebut com si hagués de fer un concert: una forta ovació i crits dels nombrosos fans que s'havien pogut colar entre els prop de mil espectadors. Micro en mà, dominant l'escena, va saludar i va llegir en francès una frase per als titulars: "El 1971, el moment en què està ambientat aquesta pel·lícula, Nixon encara era a la Casa Blanca, no s'havia acabat la guerra al Vietnam, Eddie Merckx acabava de guanyar el Tour de França i nosaltres érem guapos, joves i estúpids. Ara ja només som estúpids".

Dues hores abans ja hi havia gent fent cua, i centenars de periodistes i altres festivaliers s'havien quedat a les portes del cinema, en una jornada sense estrelles a la secció oficial en què el cantant dels Rolling Stones es va endur el títol simbòlic d'estrella del dia. A partir de gravacions de concerts, fragments de vídeos casolans i, sobretot, multitud de fotografies, el documental Stone in exile, dirigit pel cineasta britànic Stephen Kijak, reconstrueix les circumstàncies que van portar la banda a deixar Anglaterra per instal·lar-se a la Costa Blava durant sis mesos i enregistrar un doble àlbum fonamental en la història del grup i del rock'n'roll: Exile in Main Street.

Les veus dels quatre membres de la banda i de la gent que els envoltava van desvelant els motius que els van empènyer a deixar Anglaterra, asfixiats econòmicament per un mànager que es quedava bona part dels beneficis i per un govern britànic que després s'embutxacava el 93% del seu sou. A França, instal·lats en una gran mansió davant del mar, prop de Niça, van viure de dia amb les seves famílies (els que en tenien) i van dedicar les nits a fumar, beure i prendre drogues, i a crear i enregistrar les cançons que més endavant, ja a Los Angeles, es convertirien en el mític doble àlbum.

Testimonis recollits al film, com els de Martin Scorsese, Sheryl Crowe i Benicio del Toro, el defineixen com "una explosió de creativitat", "un disc que va en quinze direccions diferents, que mostra què havien estat els Stones i què serien a partir d'aleshores".

Mick Jagger va fer després de la projecció una breu conferència de premsa en què va explicar l'origen del projecte: "Escoltant el disc vaig pensar que seria una bona idea mostrar en un documental l'enregistrament del disc, però també aquell període i tota la gent que hi havia al nostre voltant". El cantant també va recordar que els crítics van deixar malament el disc, "però quan vam iniciar la gira, la gent el va escoltar de manera molt diferent, i es va convertir en un gran èxit".

Corea a concurs

A part del daltabaix provocat per Mick Jagger, Cannes va avançar ahir cap a la recta final amb la primera pel·lícula ucraïnesa a competició, l'opera prima de Serguei Loznitsa, i amb el cinquè llargmetratge del director i exministre de Corea del Sud Lee Chang-dong. La meva alegria demostra que el cineasta ucraïnès atresora talent, personalitat i valentia, tres qualitats molt apreciades a Cannes. Ara bé, molta gent buscava inútilment connexions entre les diferents històries que explica, ambientades en diferents èpoques i carregades de violència i frustració.

Poetry (Poesia) s'inspira en un cas real, el suïcidi d'una noia després de patir una violació múltiple, i posa al centre de la trama l'àvia d'un dels implicats. Amb aquest film, Chang-dong va voler parlar del "patiment del botxí" i del conflicte interior d'aquesta àvia, que "d'un costat escriu poemes i busca la bellesa, i de l'altre pateix pel que ha fet el seu nét". Unes paraules boniques que trasllada amb resultats més aviat regulars a la pantalla.