• Imprimir

Entrevista: Guillem Clua El dramaturg estrena al TNC 'Marburg', una obra fascinant sobre la memòria i la mort

"M'he enfrontat a les pors d'Occident"

Andreu Gomila

Clua va triomfar als EUA amb l'obra 'La pell en flames'
CRISTINA CALDERER

Amb 36 anys, Guillem Clua és un dels valors de la nova dramatúrgia catalana, gràcies a una obra, La pell en flames, que va fer fortuna als EUA, amb estrenes a Chicago, Filadèlfia, Saint Louis i Salt Lake City, entre d'altres. Demà, amb direcció de Rafel Duran, estrena al TNC Marburg, una peça ambiciosa que parla sobre la desaparició a través d'una sèrie de personatges que conviuen a diferents Marburgs del món (Alemanya, EUA, Sud-àfrica i Austràlia) i en diferents temps (1967, 1981, 1999 i 2010).

Entra directament al TNC, a la Sala Petita, i sense passar pel T6... Deu ser motiu de moltes enveges, oi?

Aquest món del teatre ja sabem com va... Però espero que la gent s'alegri que la Sala Petita s'obri a una nova veu. Sergi Belbel sempre ha dit que la Sala Petita estava oberta als noms contemporanis. Fins ara havien estat grans figures, com Benet i Jornet, Galceran, i està molt bé que hagi apostat per un text d'aquestes característiques. No només perquè és d'algú que no té una gran trajectòria, sinó que és també un text difícil, que serà controvertit.

Per què és difícil? ¿Perquè es produeix en quatre llocs diferents en èpoques diferents?

Pel joc escènic, per l'estructura del text, el nombre d'actors i perquè es requereix la presència de quatre escenaris a la vegada. És un petit transatlàntic. A més, no és una obra còmoda. És força pertorbadora.

Pertorbadora, per què?

Els temes d'aquesta obra són els grans temes: l'amor i la mort. Però el que m'ha preocupat a mi és el tema de la desaparició, què fa una persona quan està condemnada a desaparèixer. És l'eix de les quatre històries. Què fem quan estem malalts, quan sabem que desapareixerem com a poble, com a individus o com a parella. A Marburg tot són històries que acaben, que tenen un final.

No direm quin...

La idea és la relació que tenim nosaltres amb la mort. Hi ha persones que la persegueixen, en una mena d'autodestrucció conscient, com li passa a Buck, i d'altres que la defugen, com Tom. I d'altres que juguen amb el concepte de la malaltia i de la desaparició d'una manera més al·legòrica, com la desaparició de l'hereu, l'homosexualitat, la religió entesa com a solució a tot... Coses que en els últims 50 anys han estat al capdamunt de les pors d'Occident. Les grans pandèmies, com la sida, el càncer, l'Alzheimer, l'efecte 2000, l'assassinat dels nostres líders.

Però també relativitza l'Apocalipsi.

Tots els personatges estan abocats a la desaparició, però d'una manera optimista. De fet, l'última rèplica de l'obra diu: "Un nou món comença". Ho diu l'Acanit, que es pensa que l'any 2000 comença una nova etapa. L'esperit de l'obra és que si tots hem de desaparèixer, desapareixerem amb un motiu.

Hi ha molt de Tennessee Williams?

No ho crec. Hi ha molt de melodrama. No me'n penedeixo perquè no és un gènere menor... Crec que hi ha una influència molt marcada de Tony Kushner. Hi ha una escena que és un homenatge explícit a Àngels a Amèrica. M'influeix molt el teatre nord-americà. Hi he viscut, el conec i tinc en compte que se'm pot estrenar allà.

¿Series al TNC si La pell en flames no hagués funcionat als EUA?

No ho sé. Li has de preguntar a Sergi Belbel. Ell ha escollit el text, no la meva trajectòria, perquè a mi, aquí, no em coneix ningú.

Ha estat als quatre Marburg?

Sí. El primer que em va encuriosir és trobar una ciutat amb el nom d'un virus. Em va picar la curiositat, saber què sent la gent que viu a Margburg sabent que la seva ciutat és famosa per haver donat el nom a una malaltia horrible. Començo a investigar i veig que hi ha més Marburgs. I l'obra canvia de rumb.

Volies parlar del virus de Marburg?

No exactament. M'interessava parlar de la malaltia, potser perquè sóc molt hipocondríac... La malaltia entesa com a metàfora, amb aquestes pors col·lectives. Volia fer una cosa molt i molt gran, ambiciosa.