• Imprimir

Entrevista: Manuel Huerga Dirigeix 'Son & Moon', un documental sobre l'astronauta Miguel López Alegría

"Has d'escollir entre la família i el somni"

Teresa Bruna

Manuel Huerga, a l'esquerra, explica la part més íntima de la vida de l'astronauta López Alegría
ELISENDA ROSANAS / ACN

Fa més de tres anys que va néixer el projecte. Després va venir la filmació, després un complicat muntatge i ara, finalment, l'estrena. Son & Moon, de Manuel Huerga, arriba a les pantalles per explicar-nos l'espai a través d'una història universal: l'amor d'un pare pel seu fill i la importància de fer realitat un somni. Ell diu que és una peça més, però és un dels documentalistes més importants del nostre país.

Com engega un projecte tan ambiciós?

Un bon dia et diuen: ¿Vols fer un documental amb un astronauta? I contestes... bingo! Engegues sense saber què faràs i després ve la resta. De moment tens la possibilitat d'accedir a un astronauta, que ja és molt. Vas a Houston, ets a la NASA, veus com s'entrenen... I després vas a Rússia, veus enlairar-se una Soyuz, tens la possibilitat de veure quan torna... Només això ja val la pena, però després hi ha set mesos en els quals ell és a l'espai i tu ja no dirigeixes. Ja té prou feina, ell, allà dalt!

I no contacten gens?

De tant en tant un e-mail, que no vol dir internet perquè passen per la NASA, hi ha filtres... Durant set mesos vam tenir intercanvis d'impressions.

Però va filmar o no?

A veure. Arribaven les imatges amb comptagotes. La meva autèntica feina començava després. Havia de muntar set mesos multiplicats per no sé quantes càmeres. És com un Gran Hermano: a l'estació espacial hi ha càmeres a tot arreu, el material és infinit i l'has d'anar reconstruint dia a dia, has d'anar endreçant el trencaclosques.

¿I la història que té amb el nen la veia tothom?

No, no. Al principi jo volia construir la seva vida allà dalt, volia saber quina era la rutina, la feina. Havia de ser el diari d'un astronauta. Però després de tants mesos i de moltes hores de visionament t'adones que no acabes de tenir una història. Ja has vist que floten, ja has vist les bosses rares que mengen... Això en 10 minuts ja està explicat. I a mig camí del procés vaig dir al Michael: "No acabem de tenir una història". I llavors, en un gest de generositat perquè se sentia molt implicat en la pel·lícula, em va dir: "Et passo material privat i t'ho mires". I em va passar les converses amb la família i els amics i va ser quan vaig començar a veure una història.

N'hi ha dues, almenys!

I potser més! Però comences a escollir i tens la història d'un pare que sent un distanciament amb el seu fill, sent que se li està escapant de les mans i veus els seus esforços per mantenir el vincle. La pel·lícula en aquest sentit és molt trista, són els sentiments d'un home fet i dret, fort, un astronauta, un marine, que fa esforços desesperats i una mica patètics, com fer el mico o el Superman. Fa una mica de pena veure que des de la seva soledat ell fa el que sigui per mantenir el lligam amb el fill.

I l'altra?

És la lliçó que li vol donar al nen. Vol dir-li que el més important en aquesta vida és intentar fer realitat el teu somni. Vol que entengui que de vegades has d'escollir entre la família i el somni, perquè no és compatible, i que això implica un sacrifici. I és que s'ha de preguntar què és primer, si el somni o la família! És un dilema interessant.Hi ha molts pares que, sense ser a l'espai, també tenen problemes de comunicació amb els éssers estimats, per la feina o pel que sigui. Com desenvolupes la feina de pare? Com mantens un lligam sense ser-hi present? Com mantens el cordó umbilical?

La música és preciosa!

És fantàstica, és de Mika Luna. Transmet molt aquesta soledat. La vida allà dalt és molt avorrida, avorridíssima. Si et diuen de passar set mesos a la muntanya, no sé, pots sortir a passejar, estirar les cames, plou, fa sol... Però set mesos ficat en una caixa que va a 28.000 km/h i que veu sortir el sol i la lluna 16 cops al dia... I ho mires fredament i no és lluny, és com d'aquí a Saragossa. Però està en vertical, és fora de l'atmosfera...

I les històries interessen a tothom!

Això espero, perquè són maques. A més, com que és una conversa de pare a fill, el llenguatge de la pel·lícula és planer. Tots som una mica nens quan vénen a explicar-te coses de la vida a l'espai com ell les explica al fill perquè l'entengui. Així l'entenem tots i evitem els tecnicismes i explicacions excessivament farragoses.

Se sent còmode amb el documental?

Molt. L'any passat vaig fer el de Jorge Drexler, que és fantàstic. Ha guanyat el premi del públic al Festival de Màlaga. No té res a veure amb aquest i m'ho he passat molt bé, també... Crec que sóc una peça més entre els molts que expliquen coses de diferents maneres.