• Imprimir

'El discípulo', una visió laica dels Evangelis, i 'Increíble, pero falso', comèdia que ironitza sobre el naixement de la religió, plantegen interrogants sobre la representació dels temes sagrats

Qüestions de fe

Jordi Costa

Ricky Gervais i Jonah Hill a 'Increíble, pero cierto', pel·lícula que parla de la religió en clau de comèdia
UNIVERSAL

1Qui hagi llegit els místics, sap que hi ha certes coses davant les quals les paraules es queden curtes. El llenguatge verbal no hi arriba. A La túnica sagrada (1953), Henry Koster trobava una inoblidable solució visual al problema. A la pel·lícula, Jesucrist mai ocupava el centre de la imatge: era una figura al fons d'un pla general o bé els peus en escorç d'un cos crucificat. En l'escena en què Demetrius (Víctor Mature) contempla l'entrada de Jesucrist a Jerusalem, la càmera es concentra en el rostre de l'actor, que, com subratlla el tòpic, no era precisament el més dotat per a l'expressivitat. Davant dels seus ulls desfila la figura messiànica, que no veiem, i els músculs encarcarats de l'actor es tensen en una paràlisi sobreactuada que hem d'interpretar com el pas de la innocència a la fe. No hi havia millor opció per il·lustrar, precisament, un trasbals que les paraules dels místics no van saber descriure. El rostre de Mature és la perfecta metàfora de les dificultats que troba tot creador enfrontat a la tasca de fer palpar el que, per definició, no es pot reduir ni a paraules, ni a imatges banals. No siguem injustos: Dreyer i Tarkovski van resoldre el problema no menys greu de fer versemblant -i, fins i tot, lògic- un miracle, tasca que, en alguns casos situats al pol oposat de l'ètica i l'estètica, han afrontat els tècnics del departament d'efectes especials.

2La casualitat crea rimes estimulants a la cartellera: ara hi coincideixen dues pel·lícules, radicalment diferents, que enfronten des d'una perspectiva laica el tema -fonamental- de l'origen de la religió. Una té pinta de pel·lícula produïda pel departament de captació d'un vessant fonamentalista del cristianisme, però és tot el contrari: El discípulo, del fins ara documentalista Emilio Ruiz Barrachina, un treball que ja ha portat la Conferència Episcopal a formular un dels seus periòdics assajos de crítica cinematogràfica. La reacció no ha deixat de tenir els seus punts d'interès: ara sabem que la Conferència considera que Buñuel i Pasolini són dos genis del cinema i que Ruiz Barrachina encara ha de menjar moltes sopes per arribar a la sola de les seves sabates respectives. L'altra pel·lícula és una comèdia que descriu el pitjor dels mons possibles: un univers paral·lel on l'ésser humà està incapacitat per mentir. És Increíble pero falso, debut en la direcció del gran Ricky Gervais -cocreador de les revolucionàries sèries The office i Extras-, que comparteix l'honor amb Matthew Robinson.

3Quan una pel·lícula reuneix en el seu repartiment Juanjo Puigcorbé -en el paper de Ponç Pilat-, Marisa Berenson -la Verge Maria-, Ruth Gabriel -Maria Magdalena- i l'actor de CSI: Miami Joel West -Jesucrist-, qualsevol espectador té butlla per perdre la fe en les bondats del projecte. També es podria afegir que El discípulo no sols fa vot de pobresa en termes de producció: també sembla respectar-lo en qüestions de recursos expressius. Però ja està bé de bromes: la pel·lícula de Ruiz Barrachina té el seu interès, especialment en la relació que manté amb tota la tradició del cinema bíblic. Assistim als greatest hits evangèlics de Jesucrist, però despullats de fe. Veiem situacions conegudes, però se n'ha evaporat el miracle: les noces de Canà, la (pretesa) multiplicació dels pans i els peixos, la visita a la casa de Llàtzer... Veiem, en definitiva, les situacions que podrien haver donat peu perquè algú amb el sentit de l'espectacle -com Cecil B. DeMille- de sant Lluc acabés parlant de miracles. El clímax -una Passió buidada d'extres i d'èpica amb el contrapunt de les inflamades paraules de Lluc- és un moment notable en una pel·lícula antipàtica.

4A l'univers imaginat per Ricky Gervais, la invenció de la mentida té com a corol·lari la fundació del pensament religiós. El moment en què el protagonista escriu els seus Manaments sobre capses de Telepizza és fantàstic. El problema d'Increíble pero falso és que Gervais (que potser no creu en Déu) té una fe irracional en una cosa més improbable: les lleis sagrades de la comèdia romàntica, que determinen que el protagonista ha d'acabar seduint la noia. Encara que el protagonista sigui Ricky Gervais i la noia... Jennifer Garner!!