• Imprimir

Wes Anderson pertany a la família dels Fellini, Greenaway o Zulawski, un grup de creadors amb una mirada que es pot transformar en el seu taló d'Aquil·les

(Im)previsible Senyor Anderson

Jordi Costa

Anderson ha demostrat a 'Fantástico Sr. Fox' que és un obsés pel detall que considera cada imatge
FOX

1A YouTube es troba un esquetx creat pel director de curtmetratges Jeff Loveness que imagina una renovació de la franquícia cinematogràfica de Spider-man sota la direcció de Wes Anderson. És una petita obra mestra de l'humor paròdic: Peter Parker adopta l'aspecte del Max Fischer d'Academia Rushmore (1998) -boina vermella inclosa- i Mary Jane Watson és una imatge clònica de Margot Tenenbaum. La peça concentra tots els signes externs del toc Anderson: una dramatúrgia molt Gertrud, composicions simètriques, aposta per la bidimensionalitat del pla, humor glaçat, diàlegs buidats d'intensitat emocional? És relativament senzill parodiar Wes Anderson: es tracta d'algú que porta la identitat gravada a foc fins i tot en l'element més lleu de la seva paleta expressiva. Pertany a la família dels Fellini, Greenaway o Zulawski: creadors amb una mirada que es pot transformar en el seu taló d'Aquil·les, la seva debilitat manifesta, un element equidistant del sublim i el ridícul. El mateix li passa a Lars von Trier: a la web satírica Onion News Network (www.theonion.com) es troba una falsa notícia que informa de la contractació de Von Trier per part de l'Oficina de Turisme del govern danès. Es remarca que els diferents espots encarregats s'han gravat amb càmera de telèfon mòbil i els han protagonitzat actors sotmesos a privació sensorial els quinze dies previs al rodatge. Cadascuna de les peces és una sagnant paròdia de constants formals i temàtiques del cineasta: a la primera, una dona corre rere el seu fill en un bosc danès. Quan l'agafa, li planta una pistola al cap. L'eslògan, en aquest cas, és: "Vine a conèixer la rodalia de Dinamarca".

2Fantástico Sr. Fox, última pel·lícula de Wes Anderson, proposa un joc molt estimulant amb les expectatives de l'espectador respecte del que s'entén com una obra típica del sofisticat cineasta. D'entrada, és una pel·lícula d'animació -a més, animació de models fotograma a fotograma, la varietat potser més exigent (i també la més romàntica, gairebé anacrònica en temps de simulació digital)- i s'ha rumorejat que Anderson l'ha dirigit gairebé per fax, delegant tot el gruix de la feina en Mark Gustafson, animador format a l'escola de Will Vinton. I, tot i així, possiblement Fantástico Sr. Fox és la pel·lícula més andersoniana d'Anderson, al mateix temps que funciona com a peça de contrast enfrontada a tota la seva filmografia prèvia. D'una banda, demostra que el cineasta sempre ha estat, en essència, un director d'animació: un obsés del detall que considera cada imatge, cada pla com a destil·lació de la seva subjectivitat, pur artifici on no hi ha lloc per a l'atzar. De l'altra, Fantástico Sr. Fox assumeix la condició paradoxal de ser, potser, l'obra més dinàmica d'Anderson, també la més humana. És la que reflexiona de manera més complexa sobre el pas de la immaduresa a la responsabilitat, deixant que el registre de la faula il·lumini les subtileses del drama adult de comprovar que un ha deixat enrere la condició d'animal salvatge i no té altre remei que negociar amb unes lleis de la supervivència que admeten una reinterpretació de combat: els personatges d'Anderson són els supervivents d'una contracultura que aprenen a conciliar l'esperit del resistent sota el miratge de la conformitat. La família de guineus de Fantástico Sr. Fox és, de fet, la familia Tenenbaum somiant que ha entrat en un conte de Roal Dahl.

3El cinema de Wes Anderson sempre ha estat una festa per al caçador de referències culteranes: sota el seu discurs es reconeix la malenconia dels Peanuts de Charles M. Schulz, l'excentricitat de Harold i Maude (1971) de Hal Ashby o la caiguda del cel dels germans Glass de l'imaginari de J.D. Salinger, entre d'altres picades d'ullet. A Fantástico Sr. Fox també ha defugit l'obvietat: hi ha molt Starewicz en la mobilitat de càmera, però el cineasta també s'ha fixat en dues pel·lícules que formen part de la lletra petita de la gran història de l'animació: Orelles llargues (1978) i The plague dogs (1982) de Martin Rosen, que varen qüestionar de manera radical els llocs comuns de l'antropomorfisme animat. Anderson ha tornat a demostrar que potser és el menys previsible dels directors previsibles.