• Imprimir

El director belga José Luis Peñafuerte, fill d'exiliats espanyols, advoca per la investigació de fosses comunes al documental 'Los caminos de la memoria'

Els nusos de la memòria

Bernat Salvà

"No podem transformar l'individu, però sí la societat, i convertir-la en un lloc on sigui més difícil que aparegui la tendència al mal". La frase la pronuncia Jorge Semprún al documental Los caminos de la memoria, que s'estrena demà als cinemes. Un dels camins que proposa el seu director, José Luis Peñafuerte, és la recuperació de la memòria històrica a través de la localització i identificació de les restes dels centenars de milers de desapareguts durant la Guerra Civil.

Ajudar a tancar les ferides, donar la veu als perdedors que encara no han pogut parlar i divulgar entre les noves generacions tot el que va passar -"ignorar la història és repetir-la", es diu també al documental- són altres camins de la memòria proposats pel cineasta, un fill d'exiliats espanyols que ha nascut i crescut a Bèlgica i que treballa en una cadena de televisió d'aquest país.

Peñafuerte va estar a Barcelona dimarts, presentant la pel·lícula, i curiosament va coincidir amb un acte de suport al jutge Baltasar Garzón, processat per reobrir els casos de violació de drets humans durant la Guerra Civil. "Mig Europa està atenta i sorpresa davant de tot això. No s'entén que a Espanya es tolerin actes públics feixistes en què s'incita a la rebel·lió: això està prohibit arreu d'Europa. I no s'entén que Garzón sigui tractat com un assassí. En la justícia espanyola es veu un dels nusos pendents de desfer de l'«atado y bien atado»".

La seva pel·lícula es teixeix a través de diferents línies: el procés d'excavació d'una fossa comuna on reposen les restes mortals de dotzenes de víctimes; el testimoni del fill d'una de les víctimes que suposadament reposa allà -es va aconseguir identificar fa només una setmana, gràcies a l'ADN, va explicar el director-; les reflexions de Jorge Semprún; el testimoni davant d'una classe d'institut de Getafe del poeta Marcos Ana, el pres del franquisme que va estar més anys a la presó, i de Natividad, a qui van matar la mare embarassada i el pare, i va acabar exiliant-se al Bèlgica; la persistència d'actes franquistes a Madrid i el Valle de los Caídos...

Peñafuerte va criticar que el PP no aprovés la llei de memòria històrica, i remarca que amb la seva pel·lícula ha volgut "apartar l'aspecte polític i entrar en l'aspecte humà, explicar el deteriorament de la vida de molta gent". Ell mateix és nét de represaliats, i admet que el moviment de recuperació de la memòria històrica és sobretot un moviment de néts: "Amb la comunitat jueva i en altres casos, ha passat el mateix: cal deixar passar una generació per curar el dolor". Amb el seu film fa una "defensa dels valors democràtics", diu, i intenta atacar "la rel del mal absolut, que no torni a sorgir ni aquí ni enlloc".