• Imprimir

Tim Burton confirma amb la seva última pel·lícula, 'Alicia en el país de las maravillas', que ha crescut i s'ha integrat, ara és un adult que arrossega el cadàver de la seva infantesa

Cançons dels nens morts

Jordi Costa

Tim Burton amb Mia Wasikowska, la protagonista d''Alicia en el país de las maravillas'
WALT DISNEY

1La memòria es desplaça a mitjans dels 80. A Londres. Llavors, Forbidden Planet, la botiga de còmics més important de la ciutat, encara no era la versió freak d'una megastore destinada al consum massiu, sinó una atapeïda Cova de les Meravelles, on un s'endinsava, enlluernat, sense mapa, obert a tota possibilitat de descobriment. Sobre el mostrador, destacava una immensa pissarra amb una sèrie de recomanacions cinematogràfiques. Aquell dia encapçalava la llista una pel·lícula anomenada Pee Wee's big adventure. Feia una estona, els monitors de la Virgin no deixaven de llançar imatges de Pee Wee's playhouse, un deliri multi-color que era la materialització d'un somni: el Millor Programa Infantil Mai Imaginat, un prodigi que semblava cuinat en un Univers Paral·lel que devia estar situat al pol oposat de l'univers on, feia uns anys, ens havien servit la tristor possibilista en blanc i negre de Los chiripitifláuticos.

Aquella nit, vàrem anar a veure Pee Wee's big adventure a una sala pleníssima: la sessió va estar carregada d'electricitat des del primer minut i, un cop encesos els llums, la platea oferia un paisatge després de la batalla fet de restes de crispetes i llaminadures assortides: s'havia acabat de lliurar un combat de resistència, la defensa numantina d'un territori d'insubmisa immaduresa. Pee Wee Herman, un nen sense edat que tenia el rostre i l'actitud del Polimorf Pervers freudià, era la icona de tota aquella epifania col·lectiva i generacional, però la gran sorpresa amagada rere la cadira del director era Tim Burton, profeta d'una nova sensibilitat que trobava en els miratges d'innocència, en la monstruositat i en l'anomalia unes armes perfectament dissenyades per a la lluita contra les forces de la conformitat i la renúncia que definien el món adult.

2Tim Burton semblava el fill bastard d'Edward Gorey -que a The gashlycrumb tinies havia construït un abecedari macabre de nens morts- i el Dr. Seuss -que al seu conte The cat in the hat es preguntava pel percentatge de plaer que es pot experimentar a la infància, quan un encara no s'ha construït una moral-. Les seves pel·lícules mostraven un progressiu control de la forma, però, constantment, aconseguien satisfer, en el moment precís, desitjos que la raó havia impedit formular fins aleshores: comèdies sobrenaturals on tot era posible -Bitelchús (1988)-, mirades a la cara fosca del superheroi quan l'arquetip era sotmès als electroxocs que li aplicaven, a l'univers de les vinyetes, autors com Frank Miller, Alan Moore o Grant Morrison -Batman (1990) i Batman torna (1992)-, contes de fades protagonitzats per monstres poètics i ambientats a l'antiutòpica realitat del consum -Eduard Manstisores (1990)-, resurreccions de l'animació de models per la porta gran del musical anòmal -Malson abans de Nadal (1993)-, biopics que demostraven que el pitjor director de la història era, en realitat, l'Orson Welles de l'Univers Bizarro -Ed Wood (1994)-, un Telèfon vermell? Volem cap a Moscou (1963) a la mida dels malalts per la SF dels 50, basada en una col·lecció de cromos i pintada amb els colors radioactius d'una làmpara de lava -Mars Attacks! (1996)-? En aquesta pel·lícula hi havia l'última gran imatge de la filmografia burtoniana: el cap tallat de Pierce Brosnan fent-li un petó a una Sarah Jessica Parker amb cos de chihuahua, dins d'un ovni en flames que s'enfonsava al mar.

3Va arribar el dia en què Burton es va convertir en una cosa semblant a aquells personatges que protagonitzaven La classe morta, el muntatge teatral de Tadeusz Kantor: un adult que arrossega el cadàver de la seva infantesa, abraçat al coll. Li va passar el pitjor que li pot passar a un nen: créixer, integrar-se, fer allò que els grans consideren que ha de fer un nen. Fa anys que treballa aplicant un vernís de raresa i impostada excentricitat a tot allò que els grans li donen per pintar. No és estrany, doncs, tot i les exquisides referències estètiques a l'estil de Mark Ryden que convoca, que tot just ara hagi acabat de confondre Alicia en el país de las maravillas amb una cosa que hagués posat els pèls de punta a Lewis Carroll: un manual oníric per a l'autoafirmació de la jove empresària.