• Imprimir

El Teatre Lliure estrena avui l'ambiciós 'Dictadura-Transició-Democràcia', una anàlisi a quatre veus

Una història d'Espanya

Teresa Bruna

El títol, així com el cartell Andy Warhol que llueixen les banderoles dels carrers amb les cares de Franco, Suárez, Tarradellas i Felipe González, poden fer pensar que es tracta d'un conglomerat polític. Doncs no: "El teatre polític com el que feia Peter Weiss pertany a una altra època. La nostra finalitat no ha estat fer documentació històrica. És un joc que recull reaccions molt diverses de quatre moments concrets", diu Xavier Albertí, que amb Lluïsa Cunillé ha creat i dirigit Dictadura 1 (1962). La seva és la primera part de les quatre -de 20 minuts cada una- que formen l'apassionant experiment proposat per Àlex Rigola (director del Lliure) ara fa un any. Segueixen Dictadura 2 (1968), creació de Roger Bernat; Transició (1978), escrita i dirigida per Jordi Casanovas, i Democràcia (1989), de Nao Albet i Marcel Borràs.

L'experiment consistia a fer que cada dramaturg o equip fes una creació de temàtica lliure sobre el moment sociopolític que es vivia quan va néixer. "Els demanàvem que en parlessin des de la distància, fent-ne una anàlisi molt objectiva, ja que directament no ho van viure", explica Rigola. El resultat és molt engrescador: "No només es nota l'estil de cadascú sinó que els distingiríeu entre 40 altres directors, de tan fidels que han estat a la seva línia", afegeix Rigola, visiblement cofoi.

Cada equip ha escollit dos actors de la seva edat actual i ha disposat de 8 en total "que han actuat amb idèntic rigor a totes les peces", puntualitza Rigola. L'equip tècnic (vestuari, escenografia...) és el mateix a totes les obres. Els muntatges s'han preparat a la Sala Fabià Puigserver, que estrena una disposició escènica que encara no s'havia provat: s'ha dividit en tres espais i el públic s'ha de desplaçar de l'un a l'altre en canviar l'obra. Al final, l'espai Albertí/Cunillé es torna el Nao/Borràs. Amb aquestes noves caixes escèniques, que es tornaran a utilitzar al cicle Radicals Lliure, la sala tindrà un aforament de 220 espectadors. S'ha de comptar amb prop de dues hores d'espectacle.

Dictadura I (1962)

Xavier Albertí i Lluïsa Cunillé parlen de petits canvis que es produeixen a la meitat del franquisme i que permeten albirar una apertura molt discreta. Situa l'acció en un pis de l'Eixample on una dona de les primeres a tenir tele (Lina Lambert) lloga cadires per veure Bonanza, Rin Tin Tin, Perry Mason... Aquell dia toca el Festival de Benidorm i hi actua Raphael. Coneixerem en Llibert (Jordi Figueres), que va fer el canal del Guadalquivir en treballs forçats; la Maria Lluïsa, una puta embarassada (Clara Cols); un exmossèn comunista (Juan Navarro) que deixa el clero perquè "li agrada més tocar cossos que hòsties"; Agnès Mateus, secretària; Nao Albet, el fill, que toca la guitarra i passa els estius als tablaos de Lloret amb barret mexicà intentant lligar-se les sueques. Marcel Borràs i Biel Duran són els dos més conscienciats políticament. Hi ha picades d'ull a Viridiana, al cinema de Berlanga i Marisol, entre d'altres. "L'arribada de la 6a Flota va provocar que sorgissin espies; es va intentar entrar a l'OTAN i va néixer l'eslògan Spain is different", diu Albertí.

Dictadura 2 (1968)

L'experiència de Roger Bernat ha estat una croada: reproduir el concert que Raimon va fer a la Universitad de Madrid l'any 1968 i transportar el públic actual a aquella situació. "Hi van assistir 6.000 persones, moltes més de les que anaven a la Uni, va ser molt important!", explica l'autor, que ha canviat l'ajudant de direcció per l'assessor històric Pablo González Morandi. "Però ens vam trobar que no existia àudio, perquè els tècnics van tenir una allau tan gran de gent demanant-lo que es van espantar i el van destruir". Van començar una "insospitada recerca detectivesca" fins a trobar una cinta de qualitat pèssima: "El meu compromís ha estat que arribés al públic de la manera més neta, aconseguir que es pensi que és en aquell concert i generar l'eco que uneix l'any 1968 amb l'actualitat", diu Bernat. Fidel al seu estil ha intentat prescindir de tots els actors. "Només m'he quedat amb l'Agnès Mateus com presentadora!", diu.

Transició (1978)

Jordi Casanovas explica un parell d'anècdotes fictícies. "Una inspirada en un programa de televisió que feia Montserrat Roig, on van prohibir una entrevista a Josep M. Castellet perquè les autoritats no el consideraven apropiat. L'any 1978 les coses no eren gens fàcils, encara", diu. L'altra anècdota la inspira un tiet seu que treballava a la televisió com a tècnic. "El dia que va morir Franco van fer imitacions de l'Arias Navarro i del dictador. Va córrer el rumor que havia quedat gravat i el perill que allò representava. En aquella època es vivia una crisi tan forta com la d'ara", continua. Biel Duran és el presentador; Lina Lambert, una directiva de la televisió pròxima al règim; Jordi Figueras és un regidor que intenta apaivagar els conflictes amb la censura... "i el duet Albet/Borràs fan una sorprenent i tòpica aparició musical, molt divertida".

Democràcia (1989)

Nao Albet i Marcel Borràs situen l'acció en una taverna d'un poblet del País Basc, on dos nois de 20 anys, un basc i un gallec, es troben per parlar. La intenció dels joves dramaturgs ha estat parlar de temes universals a través dels joves: "Hem investigat i hem trobat molts fils que ens podien unir a personatges de l'època. La gent jove té inquietuds i desencants molt semblants", diuen. Però Rigola assegura que els ha sortit l'època que tocava: "Parlen del nacionalisme, dels GAL, de la sida...", diu. "Això nostre és un thriller polític. La poli hi és molt present. Crec que el públic pot sortir amb la reflexió que és present a totes les històries", diuen els joves dramaturgs.