• Imprimir

Entrevista: Fatih Akin El director de 'Contra la paret' i 'A l'altre costat' es passa a la comèdia amb 'Soul Kitchen'

"No vull ser esclau del meu propi èxit"

Bernat Salvà

Fatih Akin s'ha passat a la comèdia i s'ha inspirat en amics i llocs reals d'Hamburg
H. KAISER / AFP

No és habitual que els grans directors triomfin primer en un festival internacional del seu país, però el director alemany d'origen turc Fatih Akin és atípic en molts aspectes. Va ser profeta a la seva terra gràcies a l'Ós d'Or de Berlín per Contra la paret (2004), i posteriorment va rebre el reconeixement de Cannes per A l'altre costat (2007), premi al millor guió. Després d'aquestes dues pel·lícules de temàtica seriosa, va sentir la necessitat de fer una comèdia, i va trobar inspiració en els seus amics, el seu barri i el restaurant que freqüentava de més jove. El protagonista del film, Adam Bousdoukos, és un amic d'infantesa, i regentava un restaurant bastant semblant al Soul Kitchen, que inspira el títol. Presentat a la darrera Mostra de Venècia, on vam fer aquesta entrevista, Soul Kitchen va ser distingit amb el premi especial del jurat: Akin ja té guardó als tres grans festivals europeus.

¿És molt difícil d'explorar el sentit de l'humor alemany?

Potser abans tenien un sentit de l'humor particular, però Alemanya ha esdevingut un país ric, amb cultures i grups socials cada cop més diferents. Ha canviat molt des del 1990. Ara és diferent, i ja no es pot dir que aquest humor o aquesta determinada característica són típics alemanys. En tot cas, l'humor del meu film no és representatiu, crec que en cap cas exploro el sentit de l'humor nacional comú d'Alemanya.

¿El protagonista és un reflex de vostè mateix?

És la meva intenció. El propietari del restaurant, que està interpretat per Adam Bousdoukos, és el meu millor amic. Ens coneixem des del 1984, vam anar junts a l'escola... Fer junts aquesta pel·lícula ha estat una gran oportunitat per a tots dos. De fet em representa a mi a la pel·lícula, ja m'ho deia durant el rodatge: "T'estic interpretant a tu!". S'inspirava en mi. Feia temps que buscàvem un altre projecte per treballar junts. Ja vam fer-ho el 1998 a Corto y con filo, i Adam va guanyar un dels premis d'interpretació de Locarno.

¿El restaurant Soul Kitchen també s'inspira en un establiment real?

Sí, de fet Adam tenia un restaurant al barri Ottensen d'Hamburg. Per a nosaltres era més que un restaurant: era un lloc de trobada, de festa, una llar. Volia plasmar aquest sentiment, aquesta manera de viure que vaig descobrir allà. Amb el temps va canviar, Adam el va vendre i el menjar era una merda. Ell és un bon xef de cuina.

Per què aquest canvi en la seva carrera?

Hi ha un munt de raons. La primera és que estava saturat dels temes tan seriosos que havia tractat a les darreres pel·lícules. Quan toques tant aquests temes, tu mateix t'acabes posant trist, amarant-te de tot això, i necessites sortir-ne. Necessitava desesperadament aquest canvi. Una altra raó és que no vull ser simplement un bon director, vull ser el millor director possible que puc arribar a ser. No vull esdevenir un esclau del meu propi èxit, repetint els mateixos temes una vegada i una altra i una altra. M'avorreixen els directors que aconsegueixen l'èxit amb un estil determinat i l'exploten fins al final de la seva carrera. No vull ser com ells, vull treballar amb diferents estils i emprendre viatges creatius diferents: un dia fer un western, un altre una pel·lícula de terror, un musical... Això és el que fan els grans directors i el que voldria fer jo.

¿El veurem aviat fent una pel·lícula d'acció?

M'agraden, les pel·lícules d'acció. Si tinc l'oportunitat, la faré.

És el que se'n diu una pel·lícula multicultural...

Aquesta diversitat és gran en la pel·lícula perquè és gran en la vida real: la música, el menjar... Hem intentat posar tants elements multiculturals com hem pogut en aquest restaurant, que és molt més que un restaurant grec. No crec que se'm pugui acusar de ser folklorístic. En cap cas hem volgut donar una imatge antiquada, tots aquests elements són cool, com si vinguessin dels americans.

Què ha estat el més difícil, de fer una comèdia?

De fet no em vaig adonar que funcionava com a comèdia fins ahir [a la primera projecció a la Mostra de Venècia]. Vam fer algunes projeccions de prova a Alemanya i els del meu propi estudi em deien: "És massa local!", o "Em temo que no funcionarà ni a la mateixa Alemanya". Jo vaig demanar que confiessin en mi, que mai se sap quan una pel·lícula triomfarà, i que no intentàvem aconseguir l'èxit a Alemanya, sinó un èxit internacional. El més difícil és crear el ritme de l'humor. Hi ha tanta gent, al restaurant: el propietari, el germà, el cambrer, els clients... Tota aquesta gent està sovint en el mateix enquadrament: 6, 7, 8 o 9 actors en un mateix pla. I has de trobar el mateix to i l'equilibri adequat entre els personatges i les seves històries, d'una manera orgànica. Ni massa ni massa poc.

Dóna una visió curiosa de la ciutat d'Hamburg. ¿Tenia alguna idea en ment?

Quan vaig rodar A l'altre costat, vaig mostrar la pel·lícula a Istanbul i la millor floreta que em va dir la gent d'allà és que tenia el talent de filmar la ciutat com ells mateixos no podien fer. Alemanya és on jo visc. És la llum que veig cada dia, la meva casa, la meva família, el meu supermercat... Per això vaig intentar obrir els meus ulls i mirar la ciutat amb una mirada exòtica, si vols, però com si fos la primera vegada que la veus. Per exemple, m'agrada utilitzar el metro: trobo que és molt visual, i quan rodes en una ciutat, et diu molt del seu tarannà mostrar-ne el metro, els trens. Intento capturar aquestes coses.

¿S'ha inspirat en alguna pel·lícula en especial?

Sens dubte, la que més m'ha influenciat és Big night, que va dirigir i protagonitzar Stanley Tucci, sobre dos germans italians que intenten fer bona cuina italiana al seu restaurant als Estats Units i es topen amb la resistència dels clients. De fet, al restaurant que portava el meu amic Adam, ens va passar una mica el mateix. S'hi menjaven plats típics suposadament de Grècia, però un dia ell i jo vam anar al Festival de Salònica i vam tastar el menjar grec autènticament casolà. Vam voler fer menjar així al restaurant, i l'Adam va convèncer la seva mare perquè cuinés, però va ser un fracàs. El restaurant mai no havia servit res tan bo, però la gent seguia demanant patates fregides, peix insípid i fastigosos calamars fregits.

Vau improvisar?

No vam improvisar gaire, aquest cop. Vam assajar des de dues setmanes abans de rodar, i vam canviar i canviar el guió, però abans de començar. Havíem d'anar a Cannes i això va ser una dificultat afegida. Volíem arribar al festival [l'edició del maig del 2009], i aquí hi entra en joc un element que té més a veure amb la indústria. A part dels estudis de Hollywood, Cannes ha generat la seva pròpia indústria, i quan fas una pel·lícula per Cannes, que ja saps que es presentarà allà, hi ha un estrès, una pressió afegida... Si no acabes el guió ja, si no comences a rodar... Però no arribàvem, i vam canviar de plans.