• Imprimir

Les veritats de cafè de Toni Orensanz

Oriol Margalef

Hi ha petites grans històries que els veïns s'expliquen al pedrís, al cafè o a la vora del foc, i que més val encaixar amb un somriure. L'important no és tant la veritat del que es diu com que la cosa resulti versemblant. ¿Es va enamorar el botxí Nicomedes Méndez d'una dona a qui havia de donar garrot? Com va anar a petar a Falset el cadàver de l'anarquista Buenaventura Durruti? Què se n'ha fet del lampista Eufrasi Ginesta, desaparegut en acte de servei? Toni Orensanz s'ho ha passat bé amb el seu últim llibre, El falsari, un compendi de certeses insondables. Ni ell mateix, assegura, sap el que és veritat i el que és mentida.

"El que en diem realitat no és més que una gran convenció social", afirma Orensanz, periodista de vocació. No hi ha grans conviccions. Només ganes de creure. I exageracions còmiques. El falsari juga a aquest joc. El de les converses de cafè, el de les llegendes urbanes (o rurals) que neixen com un divertiment, com una presa de pèl, però que acaben convertint-se en pètries veritats. I el de les cròniques verdaderes però increïbles, exemples d'aquella realitat sorprenent i capriciosa, oculta i rebuscada, que sempre supera la nostra capacitat d'imaginació, i que tothom pren per més falsa que un duro sevillà.

Després de perseguir la veritat a L'òmnibus de la mort -èxit editorial resultant d'una investigació sobre els crims d'una banda de pistolers durant la Guerra Civil-, Orensanz ha pres justament la direcció contrària. El falsari inventa. El falsari tergiversa. Mescla fets reals amb personatges imaginaris, i a l'inrevés. Són disset relats breus amarats d'ironia i humor sorneguer, amb un estil volgudament directe, i molt pròxim. Com de conversa de cafè.

Totes les històries estan ambientades al Priorat, en un món cada cop més urbà i menys rural, però on la gent encara es coneix pel malnom, i on segueix cotitzant la xafarderia. Orensanz defensa la universalitat d'algunes històries locals. Com aquestes, en què apareixen personatges arquetips -el fadrí vell, les iaies de dol o el capellà dimoni- i que, segons el periodista, es poden llegir amb el mateix grau de complicitat des de Creta fins a Sils.