• Imprimir

Entrevista: Maria Molins Interpreta la protagonista femenina de 'La música', de Marguerite Duras, que s'estrena avui a la Sala Muntaner

"Trobo a faltar la comèdia, permet posar distància"

Teresa Bruna

Maria Molins rep sovint propostes per fer personatges dramàtics i interioritzats perquè sap arribar a l'essència
JOSEP LOSADA

Marguerite Duras ha estat injustament poc vista al teatre, tot i que és on ha rebut més reconeixements. Per això és una bona notícia que a Barcelona comparteixin cartell dues variacions de l'autora sobre el mateix tema: La música i La música segona. Maria Molins protagonitza la primera, un treball contundent en el qual l'acompanya Òscar Muñoz. Els dirigeix Zep Santos.

Quin és aquest tema que l'autora ha necessitat escriure dues vegades?

La primera (1965) va ser un encàrrec per a la televisió. La música segona és l'actualització que Duras en va fer 20 anys més tard, amb tot el que comporta d'evolució. Planteja el retrobament d'una parella voluntàriament arrencada d'una relació intensa. L'autora diu que els faria parlar hores i hores!

Es poden veure totes dues, doncs?

Sí, perquè estan explicades de manera diferent. La primera és curta, compacta i intensa i hi ha trossos que no s'expliquen, es deixa que l'espectador rumiï. Hi ha un suïcidi, una intenció d'assassinat, que treballem interiorment, tal com Duras ho posa en acotacions, però que no verbalitzem. A la segona tots aquests enigmes s'expliquen.

Ho sabíeu, que coincidiríeu?

Tant en Zep com la Lurdes Barba la volien fer des de feia temps. Els vaig anar a veure en començar els assajos i amb la Lurdes ens vam abraçar, vam riure i ens va passar els apunts de l'ajudant de direcció de Duras! És gran veure com els companys s'ofereixen a ajudar-te. Amb l'Àurea [Màrquez] vam parlar de com pot ser el personatge.

Què hi té a veure la música?

Quan faig una cosa m'agrada buscar en la vida de l'autora i vaig trobar aquesta descripció d'un director argentí: "Quan hi ha passió, se sent una música. Ells van ser arrencats d'aquesta passió i quan es tornen a trobar, la música sona". I és el que els passa: no es poden entendre però la passió hi és.

I on passa l'acció?

A l'hotelet on van viure el moment més passional. S'hi van traslladar mentre s'estaven construint la casa, que va ser on van viure la tragèdia del final de l'amor. L'escenari representa el carrer i hi ha l'entrada a l'hotel i la recepció. L'espectador és a tres bandes.

A A la deriva també fas un personatge molt interioritzat. T'hi sents bé? Sabem que saps fer comèdia...

M'agrada perquè és com obrir les màscares i deixar que aflorin els sentiments. Però trobo a faltar la comèdia, un gènere molt difícil però que permet mirar el personatge amb distància. Ara em truquen sovint per fer personatges de construcció molt dramàtica i interior.

¿T'ajuda a expressar sentiments el fet d'haver estat ballarina?

I tant! Els ballarins expliquen l'essència des de dins, amb el cos. Jo tinc l'hàbit de fixar-me en els gestos de les persones i això m'ajuda molt, perquè així faig una avaluació del que expressen físicament. Vaig deixar de ballar per un accident que m'obligava a parar un any. Abans ni m'havia passat pel cap la interpretació. Vaig haver de desaprendre, desprogramar el cos.

Has escrit i dirigit Retalls. ¿Tornaràs a la creació total?

Amb Retalls vaig voler fer un homenatge a totes les dones que m'han interessat del segle XX, reals i de la literatura. Em va apassionar el procés, ser a dins i alhora fora. I el fet de decidir, buscar els textos, anar a l'essència del que vols explicar..., m'entusiasma. En Zep m'ha aportat molt, ens ha explicat cap on va, hem analitzat... No descarto tornar a dirigir, tot i que em fa respecte.