• Imprimir

Les 3es 'Jornades de debat sobre el repertori teatral català' revisen el llegat de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, prohibida per la dictadura

Repertori teatral català

Jordi Coca

El repertori teatral possible en un país és un dels factors determinants de qualsevol dramatúrgia. Calen molts altres elements per arribar a gaudir d'una vida escènica acceptable segons els paràmetres en què ens movem, però el repertori, allò que avui és susceptible de ser apreciat suficientment per l'espectador, és essencial. D'aquí la importància que la Universitat Autònoma de Barcelona iniciés el 2004 unes jornades de debat justament sobre el repertori teatral català. En aquella ocasió el tema girava al voltant de la nostra tradició escènica i en van tenir cura els doctors Jaume Aulet, Francesc Foguet i Núria Santamaria. L'any 2006 aquests dos darrers professors van coordinar les segones Jornades, que van centrar les sessions en l'anomenada revolució teatral dels setanta. I ara, el proppassat dia 17, han tingut lloc a l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona i també amb la UAB les terceres Jornades, igualment coordinades per Foguet i Santamaria, i amb la incorporació de Mercè Saumell. Enguany es tractava de revisar el llegat de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), una entitat que va funcionar entre els anys 1955 i 1963 i que va ser prohibida per la dictadura.

Ja es veu, doncs, pels temes enunciats, que el concepte de repertori no pot ser entès únicament com a tradició. De fet, a les primeres Jornades, Josep Lluís Sirera es referia en la seva conferència inaugural a aquest tema i assajava d'alliberar el terme tradició teatral de totes les connotacions pejoratives que li carrega la ignorància. Dit d'una altra manera: cap anglès mínimament llegit gosaria entendre la seva tradició teatral com una rèmora del passat, com un cúmul de material inservible i obsolet, per molt que, certament, en el conjunt gloriós de la tradició escènica anglesa, com a tot arreu, hi ha més pa que formatge.

Lògicament, no tot el teatre anglès són obres com les de Shakespeare, lluminoses, enlluernadores i perfectament actuals, encara que només les entenguem a mitges. I el mateix podríem dir de la tradició francesa, plena de mòmies apergaminades, o de la immensa faramalla que s'acumula en els anomenats Segles d'Or castellans. Això a banda, és un fet que la immensa majoria de països europeus tenen una tradició més aviat escassa, justeta, i molt sovint recent i sense la continuïtat de les grans dramatúrgies esmentades.

Ignorància catalana

És estrany, però, que un noruec malparli tant de la seva tradició com ho fem els catalans, i encara és més estrany que les institucions teatrals sueques o les hongareses, les poloneses, o bé les irlandeses o qualsevol altra, menystinguin el seu passat tal com ho fem aquí. Comptat i debatut potser el nostre cas, el cas de la tradició escènica en llengua catalana, no és res més que pura i simple ignorància.

Per superar aquesta situació clarament negativa, per propiciar l'entesa al voltant de determinats períodes, de noms o de moviments, per revisitar-nos i rellegir el nostre llegat des dels ulls actuals, per reescriure la història mirant de superar les limitacions o les perspectives anteriors, i per fer que la universitat tingui una presència activa en la vida teatral d'avui mateix, les persones esmentades, i bàsicament Francesc Foguet i Núria Santamaria, impulsen aquestes jornades que en el panorama teatral català són veritablement singulars. Ho són perquè defugen la parcialitat provinciana de parlar des d'òptiques administrativistes (València, les Illes Balears, Catalunya, etc.), perquè propicien una mirada de conjunt, i perquè a més de reflexionar des d'una perspectiva històrica, també volen recollir el màxim nombre de testimonis possibles.

Vist el que s'ha fet fins ara, per exemple, ja no hi ha excuses perquè els teatres públics catalans tinguin les actuacions que tenen: els uns perquè neguen la catalanitat del seu territori i continuen el procés polític de castellanització, els altres perquè programen mirant-se el melic i sense ambició suficient, i els tercers perquè continuen minimitzant el passat i estrafent-lo, a més d'induir a errors de pes pel que fa a la funció que ha de tenir el teatre, o com a mínim el teatre públic, en la societat actual. Calen, doncs, moltes jornades com aquestes, cal que el projecte tingui continuïtat, i cal que en la mesura del possible els mitjans de comunicació ens fem ressò d'una feina que a mitjà termini ens beneficiarà a tots.