• Imprimir

Mirador

Juanjo Sáez se psicoanalitza

Lluís Llort

Fa poc vaig comentar una novel·la gràfica i autobiogràfica. Avui insistiré en el gènere, tot i que en aquest cas també és una recopilació de tires ja publicades i algunes d'inèdites: Yo, otro libro egocéntrico de Juanjo Sáez (Reservoir Books).

Sáez manté amb més precarietat de la imprescindible la feina de fer tires còmiques per a premsa, entre d'altres encàrrecs, com ara la sèrie d'animació Arròs covat, que d'internet ha saltat al 33 i que tindrà segona temporada. Juanjo Sáez va accedir a la popularitat gràcies a Viviendo del cuento (2004), un compendi de tires i reflexions en què carregava contra els moderns amb un esperit crític magnífic, estil naïf i des del punt de vista de 10 anys d'experiència com a il·lustrador. Després el va seguir El arte (2006), més ambiciós i no tan rodó com l'anterior, potser perquè ja no puntuava el factor sorpresa.

A Yo, narra les seves fílies i fòbies sobre la creació artística, d'una manera obertament psicoanalítica amb la qual ho qüestiona i justifica tot (i aquesta anàlisi també està argumentada). És com jugar a billar americà amb totes les troneres tapades. Sempre guanyarà l'autor. Però no es tracta de guanyar, sinó d'acompanyar Sáez per un recorregut vital tan sincer i despullat, tan autocrític i alhora lúcid i exhaustiu, que t'empeny a felicitar-lo. O és un bon paio perdut en un paisatge existencialista, o és un mestre de la farsa. Jo voto per l'opció A.