• Imprimir

Bigelow és la primera dona directora oscaritzada? gràcies a un film obscenament masculí, una paradoxa més d'una cerimònia que demostra que, sota els canvis de superfície, tot segueix igual

La masculinitat d'un triomf femení i altres paradoxes

Jordi Costa

Tota cerimònia dels Oscars respon a una variant de la tan citada frase d'El gatopardo: convé encunyar un nou titular per confirmar que, en el fons, tot segueix (i seguirà) igual. El cinèfil s'ha acostumat a celebrar les successives victòries miratge de la sèrie B (El silenci dels anyells), l'esperit indie (No és país per a vells) i la multiculturalitat (Slumdog Millionaire), esclats d'un entusiasme que sol deixar fora de pla el fet que ni la pel·lícula de Jonathan Demme tenia el poder de provocació i trasbals del millor cinema de gènere de baix pressupost, ni la modèlica adaptació de la novel·la de McCarthy permetia als germans Coen esprémer a fons els mecanismes de la seva radicalitat, ni el Bollywood de síntesi proposat per Danny Boyle anava gaire més enllà d'un oportunista max-mix amb el complex de culpa colonial.

El titular d'enguany sembla, a primera vista, més difícil de rebatre: Kathryn Bigelow és, efectivament, la primera dona guanyadora de l'Oscar a la millor direcció i a la millor pel·lícula. Confio que no s'interpreti com buscar tres peus al gat apuntar que, no obstant això, En tierra hostil és, probablement, una de les pel·lícules més militantment masculines de la història del cinema. Els qui s'han empassat la cerimònia en directe coincideixen que l'espectacle ha avançat entre la rutina i el tedi: per als qui ens hem llevat frescos per descobrir a internet la llista de guanyadors, els resultats ens reben sota el seductor aspecte de l'informe d'una autòpsia que delatés l'autoria col·lectiva d'un crim. Per tant, com si fóssim a la casa del forense, convé que anem per parts:

a) El factor Mr. & Mrs. Smith

O la fricció sentimental entre els dos excombatents de la guerra de sexes Kathryn Bigelow i James Cameron. Un apunt: la pel·lícula d'ell és molt més femenina -o més generosa en el que es podrien considerar valors femenins- que la d'ella. Un altre apunt: la rivalitat postmatrimonial dels contrincants semblava dissenyada per donar joc a la premsa, però, en el fons, En tierra hostil i Avatar s'assemblen més del que aparenten. Les dues pel·lícules són virtuosos exercicis immersius -amb puntuals components d'experiència en primera persona- que podrien considerar-se contrastats esborranys d'una de les direccions futures del cinema espectacle com a capbussament en assortides modalitats d'hiperrealitat.

b) El misteri Von Bullock

Si hi ha alguns premis més antipàtics que els Oscars o els Goya, són, sens dubte, els Razzies, instruments reaccionaris per castigar la diferència i el que la majoria moral sol considerar incorrecte. Enguany, Sandra Bullock ha fet ple, amb un Oscar i un Razzie, circumstància que demostra que la línia que separa la glòria i la vergonya és molt prima. La llàstima és que no hagi obtingut els dos premis per la mateixa pel·lícula. Queda una pregunta a l'aire: ¿de veritat la Sandra Bullock de The blind side ens semblarà molt millor actriu que la Sandra Bullock d'Alocada obsesión?

c) El secret dels seus ulls

El premi a la millor pel·lícula de parla no anglesa ha donat, un cop més, l'exacte mesura del que es suposa que és l'espirit de l'Acadèmia, que té una de les seves senyals d'identitat a valorar la competència per davant del geni. Confia aquest cronista en que les seves paraules no donin peu a males interpretacions: El secreto de sus ojos no és una mala pel·lícula, però és un exercici de caligrafia, una ficció massa entossudida en agradar a tothom. Per sort, Un profeta de Jacques Audiard i La cinta blanca de Michel Haneke seguiran essent obres mestres molt més enllà de la nit d'aquest diumenge.

d) La 'kermesse' postheroica

Arran de la gairebé constant presència espanyola a la recta final de les darreres edicions dels Oscars, és natural preguntar-se si el cinema de l'Estat, per fi, ha aconseguit significar alguna cosa fora de les seves fronteres. ¿No pot presumir, per exemple, d'un millor estat de salut el cinema de Corea del Sud, que no acostuma a passejar-se tan sovint per les catifes roges de Los Angeles? Potser el cinema espanyol li ha guanyat una partida al cinema de, per exemple, Corea del Sud: la qüestió no es fer bones pel·lícules (o stars), sinó saber vendre pel·lícules (o stars) que ho semblin. De bones.