• Imprimir

El guitarrista de The Cranberries, Noel Hogan, explica les raons del seu retorn de cara al concert de dissabte a Badalona

"Ara tenim un so més madur"

Andreu Gomila

Noel Hogan, Dolores O'Riordan, Mike Hogan i Fergal Lawler són The Cranberries
UNIVERSAL

El quartet irlandès The Cranberries són l'últim episodi de la gran novel·la de les reunificacions de bandes que s'ha escrit en els últims anys, després de separar-se al 2003 i amb carreres en solitari dels seus anteriors membres que no han acabat de quallar. Van tastar la glòria amb el segon disc d'estudi, No need to argue (1994), i van caure gairebé en l'oblit amb el cinquè, Wake up and smell the coffee (2001), cosa que els va portar al trencament, al "temps" que les bandes cansades diuen que es volen prendre per veure si en el futur algú els continuarà escoltant. I en època de revivals com l'actual, només faltaven els de Limerick.

Dissabte que ve, Dolores O'Riordan, Noel Hogan, Michael Hogan i Fergal Lawler passaran pel Pavelló Olímpic de Badalona per demostrar el seu estat de forma. Com explica a l'AVUI el guitarrista i cocompositor de la banda, Noel Hogan, el rellançament no ha estat fàcil. "Quan ens hem trobat damunt l'escenari hem tingut una mica de nervis. Et preguntes si encara pots seguir amb el mateix projecte de fa set anys, si pots recular en el temps: necessites un so, molta energia. T'has d'empènyer quan ets a l'escenari. Jo, a més, he estat molt dins l'estudi en els últims dos, tres anys. Gairebé no he tocat la guitarra... Has de veure si recordes les cançons. Però després d'una trobada de dues hores, vam veure que podíem fer-ho".

Paradoxalment, va ser O'Riordan, que havia engegat una carrera en solitari que començava a donar fruits, qui va empènyer la resta del grup a retrobar-se. A primers del 2009, arran d'un acte d'homenatge a la cantant al Trinity College de Dublín, els germans Hogan, Lawler i ella van tocar de nou. I, tot coincidint amb el segon àlbum d'O'Riordan, No baggage, van veure que tot quadrava per reinventar The Cranberries.

Voluntat de tots

"Havíem parlat abans de retrobar-nos -assegura Hogan-, però tothom tenia algun projecte en marxa i era difícil fer coincidir les voluntats de tots. Ara tot estava molt clar i vam veure que cap a finals de l'estiu de l'any passat, tothom quedava més o menys lliure per tornar a muntar The Cranberries. Vam agafar la gira pels EUA, que va acabar a finals del 2009, per veure com reaccionava la gent, si encara despertàvem interès, si ens sentíem bé damunt de l'escenari. I va funcionar molt bé". Les cròniques dels concerts fets a Nord-amèrica i a l'Amèrica Llatina mostren l'evolució de la banda. Si a Milwaukee, s'assegurava que els de Limerick no eren capaços de mantenir la fortalesa del passat i que havien demostrat que no es podia esperar res més d'ells, a Buenos Aires, fa un mes, van palesar que les cançons lentes i punyents, com Zombie, Dreams o Salvation, que van vendre més de 30 milions de discos als anys 90, encara són vigents.

Hogan avança que el so que estan exhibint té poc a veure amb el que van desenvolupar fa una dècada i mitja. "Crec que estem sonant millor ara. Tenim un so més madur, més potent, més gran, més orquestral, amb guitarres profundes, un so més ample. Aquesta és potser la nova direcció que prendrem".

Val a dir que la continuada presència pública d'O'Riordan en aquests sis anys de separació de la banda els ha facilitat una mica les coses. La cantant, per exemple, va passar per Barcelona el maig del 2007 per presentar el seu primer àlbum en solitari, Are you listening?, del qual forma part el tall Ordinary day, que Hogan ens confessa que canten en directe, juntament amb almenys dos temes més composats per la vocalista sense els seus companys de Limerick. Això sí, la transcendència cèltica d'O'Riordan evoluciona cap a un rock melòdic més estripat, marca de la casa. De fet, assumint el repertori propi de la vocalista és com si el grup no s'hagués separat mai. Hogan ens treu de dubtes: "És la nostra veu, allò més reconeixible, però crec que ella sola no és The Cranberries".

La sort dels 90

The Cranberries almenys són prou honestos per anunciar que estan treballant en material nou i que la present gira és per agafar embranzida, no com altres reunificacions sonades dels últims temps, com la de The Police, l'únic objectiu de la qual era augmentar el patrimoni d'algun dels seus membres. Els irlandesos han comprovat en pròpia carn les dificultats d'engegar un projecte al marge en temps de crisi total per a la indústria discogràfica. Ells, quan van decidir llançar The Cranberries, el 1989, van viure un moment molt diferent a l'actual. "Ara, més que mai, fer gires és el més important. Perquè ni les grans bandes venen gaires discos. I nosaltres vam tenir molta sort als anys 90, perquè molta gent va comprar els nostres discos", comenta Hogan.

El timoner de The Cranberries compara el món musical de primers dels 90 al de la segona dècada del segle XXI: "Quan vam començar no hi havia Internet. Tot ho feies al teu poble, tocaves aquí i allà i si et sortia alguna cosa, enviaves una maqueta a una companyia de discos. Ara tothom fa les coses a través d'Internet. Les companyies són ara molt més cauteloses. No aposten massa per noves bandes, cosa que suposa que en surten menys. I això és una pena. Internet no funciona per a tothom".