• Imprimir

Entrevista: Xicu Masó. És el director d''Alaska i altres deserts', tres peces breus de Harold Pinter, que s'està representant al Teatre Nou Tantarantana de Barcelona

"Hem anat enrere. Abans pensar també era divertit"

Teresa Bruna

Xicu Masó diu que Pinter és el millor per la precisió que tenen totes les seves obres
MIQUEL ANGLARILL

Alaska i altres deserts reuneix tres peces curtes de Harold Pinter: Una mena d'Alaska (49'), Victoria Station (18) i Nit (7). És una producció de la sala La Planeta i El Canal - Centre d'Arts Escèniques de Salt-Girona, que va néixer per al festival Temporada Alta. Finalment ha arribat a Barcelona i s'ha instal·lat al Teatre Tantarantana fins al 28 de març. L'interpreten Míriam Alamany, Cristina Cervià, Carles Martínez i David Planas, dirigits pel prolífic actor i director Xicu Masó, amb qui ens trobem per parlar de l'espectacle. I de Pinter!

Com són les peces?

Són tres peces amb ànima printeriana, però de registres diferents. Per a la primera, la més llarga, es va inspirar en uns fets reals que van succeir als Estats Units i que el neuròleg britànic Oliver Sacks va publicar en un llibre. Són uns malalts que entraven en un coma desconegut després de la Guerra Mundial, se'ls donava per morts i després alguns es despertaven. Pinter reflexiona sobre els anys en què no són enlloc, perduts en el seu coma. La peça comença quan la noia es desperta.

Té alguna cosa en comú amb les altres dues?

Sí, aquella solitud existencialista...Victoria Station és la conversa entre un taxista i la seva oficina, sols davant un aparell.Nit és una conversa entre una parella que dura 7 minuts. Això pot portar a situacions de solitud, també!

Diu que dura només set minuts?

Sí. I condensats. Molts autors necessitarien una hora i mitja per explicar el mateix i Pinter ho fa en aquest temps, amb una contundència total.

L'ordre de les peces és cronològic?

Al contrari. Hem capgirat l'ordre i queda molt bé. Jo tenia dubtes, però al final vam optar per un ordre decreixent de durada, per intuïció escènica. A les dues últimes hi ha aquell sentit de l'humor tan especial de Pinter.

Per què la música de Mompou?

He posat la Música callada, perquè crec que té moltes similituds amb l'obra de Pinter: sembla senzilla de tocar i no ho és gens. Però a les dues últimes, on hi ha un canvi de registre, sonen Keith Jarrett i Rod Stewart.

Què és Pinter per a vostè?

El number one! Mai he treballat un autor tan precís, serveix partitures com si es tractés d'un concert de cambra. Tot és al text i precisament no n'hi ha gaire, no és home de discursos! És teatre en estat pur. I no ho dic com a frase bonica. Tens la sensació que t'aïlles. Estàs disfrutant la feina!

És cert que no es pot tocar res?

La setmana passada ens vam atrevir a treure un riure! Però és agosarat. Has de fer tot el que diu: pauses, silencis... perquè, si no, la nota grinyola.

I acota fins i tot la durada dels silencis?

Ho pauta amb tres valors temporals: el silenci, la pausa i els punts suspensius. I s'ha d'ajustar. Mira, amb els anys m'he adonat que els pinters que no m'havien agradat ha estat perquè no s'havien fet amb precisió. Si traspasses la línia, pot ser avorrit. Com diu en Carles Martínez, hem de vigilar de no sobrepintejar.

Vostè que és actor, prefereix dirigir o interpretar Pinter?

Són dos plaers diferents, dues conductes de plaer.

Per què, tot i ser un premi Nobel de literatura i tan elogiat, Pinter és un autor poc representat?

Perquè hem anat enrere! Abans era més habitual i fàcil estrenar determinats autors. Ningú no s'espantava. Ara, ja fa anys que l'única cosa que és divertida és riure. Abans, pensar també era divertit!