• Imprimir

Entrevista: Martin Campbell El director de 'Casino Royale' torna al cine d'acció amb 'Al límite', el film que ha aconseguit posar davant les càmeres Mel Gibson de nou

"Gibson era l'únic actor que volíem com a protagonista"

Patricia Puentes

Martin Campbell dirigint els actors durant el rodatge d''Al límite'
WARNER BROS.

Feia set anys que Mel Gibson no es dedicava a l'actuació. El director, productor, guionista i actor australià ha trencat aquesta absència de les pantalles amb Al límite, que s'estrena avui a les sales catalanes. El film, dirigit pel veterà del gènere d'acció Martin Campbell, ens explica la història d'un policia de Boston a qui li maten brutalment l'única filla i decideix començar una investigació personal per trobar els culpables. La història és una readaptació per al cinema de la minisèrie que Campbell va dirigir per a la BBC fa més de vint anys. Campbell ens parla d'aquesta nova incursió en el gènere, després de títols emblemàtics com La máscara del Zorro i Casino Royale, i del fet d'haver de dirigir un actor, Gibson, que té dos Oscars pel seu treball darrere les càmeres a Braveheart.

D'on va sorgir aquest projecte?

Vaig fer la sèrie l'any 1985 i fa uns vuit anys algú em va suggerir que ho convertís en una pel·lícula. La veritat és que aleshores no em vaig mostrar gaire entusiasta. Però es van anar escrivint sis o set versions del guió, que reduïen les sis hores originals a dues. Vaig conèixer el productor, Graham King, i em va dir: "M'encanta aquesta sèrie i estic disposat a finançar-la per tal que sigui una pel·lícula". I entre tots dos vam passar el guió a Mel. Bill Monahan (Infiltrados) va escriure els dos últims esborranys del guió i això va ser el que va acabar de convèncer Mel. Així que ja teníem tots els ingredients per fer-ho.

¿I van plantejar-se fer la pel·lícula sense Mel Gibson?

Graham King i jo vam decidir que era l'únic actor que volíem com a protagonista. A ell li va interessar el guió, perquè havia vist la sèrie. Quan vam fitxar Monahan, vam seure durant dos dies i vam començar a fer una lectura del guió, i al final de la segona nit, Mel s'havia unit al projecte. En el fons un actor és sempre un actor. Suposo que va decidir que volia tornar a actuar i nosaltres teníem just el guió adient en el moment adient. Vam tenir molta sort.

Com va ser treballar amb ell?

Estem parlant d'algú que ha dirigit Braveheart, Apocalypto, La pasión de Cristo... i queda clar que jo estava una mica inquiet, perquè bàsicament havia de dirigir un director. Però des del principi em va dir: "Mira, sóc un actor, i això és tot. No estic interessat a produir, ni dirigir. Només m'interessa ser actor". Així que ho vam fer d'aquesta manera. Va ser una experiència molt bona.

Per què creu que ha volgut retornar a l'actuació pura i simple?

Crec que el que li explicaria ell és que arriba un punt en què ens sentim una mica encarcarats. S'estava avorrint una mica amb tot plegat i aleshores va decidir provar la direcció i la producció i l'escriptura de guions i va tenir molt d'èxit i crec que és una cosa que el motiva i el fa funcionar molt bé. I suposo que aleshores ha acabat necessitant un respir i tornar a actuar.

Encara que es volgués centrar únicament en el seu paper com a actor..., què va aportar personalment a la pel·lícula?

Sempre acabava fent petits canvis. Quan assajàvem hi havia línies del guió que potser va canviar una mica, però res de gaire significatiu, perquè Monahan la va clavar amb el guió.

No sé si va arribar a sentir-se temptat de preguntar-li coses en qüestió de direcció...

Sí, esclar. I vaig acabar incloent un parell dels seus suggeriments. Com una escena en què la nena s'està afaitant amb una pinta. És una escena molt bonica. Va ser idea seva, ni tal sols estava escrita. Mel va suggerir que ell podria estar afaitant-se i la nena ho faria amb una pinta. Va ser completament improvisat entre ell i la nena.