• Imprimir

Entrevista: Magda Puyo Dirigeix l'obra 'El berenar d'Ulisses', a la Sala Beckett

"Els emigrants econòmics no existeixen"

Andreu Gomila

Magda Puyo torna a dirigir a la Sala Beckett
FRANCESC MELCION

Fins al 28 de març, la Sala Beckett presenta l'última obra d'Enric Nolla, El berenar d'Ulisses, un text sobre l'emigració dels catalans a Amèrica, que dirigeix Magda Puyo i protagonitzen Pepo Blasco, Ferran Carvajal, Montse Esteve, Pep Jové i Teresa Urroz.

És el segon text de Nolla que dirigeix, després de Tractat de blanques. Quina és la seva relació?

Tots dos som professors a l'Institut del Teatre i normalment llegeixo el que escriu. Aquest cop em va demanar directament, abans de llegir el text, a veure si voldria dirigir-lo... L'obra em va desconcertar. I vaig pensar que el millor seria desconcertar-me totalment i fer-la.

Diu que és una obra que presenta moltes dificultats...

És la història d'un noi que intenta, a través del record, trobar pau i amistat amb la família perduda. L'angoixa no haver-se comunicat amb la família. Una família catalana que va emigrar a Caracas als anys 50. Quan tornen, ja no saben d'on són, sí d'aquí o d'allà. És la síndrome d'Ulisses... Cada acte està escrit de manera diferent. És un drama, però també té elements de comèdia, sobretot del grotesc.

¿Ha tractat el tema des d'un punt de vista convencional?

Necessitava actors que poguessin fer aquest viatge amb mi. Així que els vaig trobar, vam començar un treball col·lectiu per trobar un llenguatge singular, amb un èmfasi especial en el gest.

Els actors, de fet, són força versàtils, com el mateix Carvajal, que es mou entre el teatre i la dansa.

El Ferran empra la paraula i fa servir el gest com a expressió emotiva. Hem transportat el text cap a una altra banda.

¿L'autor ens recorda que els catalans, a banda d'acollir gent de fora, hem estat emigrants?

Sí. Ell mateix és fill d'emigrants, de catalans que van marxar a Veneçuela. És una obra molt íntima, perquè ell mateix va néixer allà. Ell mateix representa aquest pont, i té molt interioritzat el sentiment de pèrdua. La seva família és d'aquelles que van emigrar durant el franquisme per qüestions econòmiques, no polítiques. Sembla que no existeixin. Van marxar perquè volien menjar millor. I van tornar sense haver acomplert el somni americà.

Fa poc era al Romea. Ara és a la Beckett. Quin canvi, oi?

Sóc un cul de mal seient. I aquest canvi és molt enriquidor. La Beckett és com casa meva.