• Imprimir

Crítica cinema

Poesia i prosa

Carlos Losilla

Un profeta

Dir.: Jacques Audiard. Int.: Tahar Rahim, Niels Arestrup.

França, 2009

Jacques Audiard porta més de quinze anys fent cinema, ha dirigit alguns dels exemplars de polar francès més enèrgics i fascinants de les dues darreres dècades -com ara Regarde les hommes tomber (1995) i De tant bategar se m'ha parat el cor (2005)- i, en canvi, comença a ser reconegut quan fa la més planera i directa de les seves pel·lícules. Perquè, en efecte, Un profeta és un film enèrgic i precís, d'una força dramàtica inqüestionable, i fins i tot retorna al thriller de presons el seu alè testimonial, de reflex social. Però també és molt menys original que els seus treballs anteriors, com si hagués volgut acontentar tothom sense perdre la dignitat. I això ho a aconseguit, sense cap mena de dubte.

Un profeta -amb el microcosmos d'una presó francesa com a escenari i la història d'un jove àrab que a poc a poc es va fent camí entre les diverses màfies d'aquest entorn- sap explicar els canvis socials a partir d'una intriga criminal perfectament filada, dels lligams entre la vida del submón marginal i les mutacions que veiem cada dia al carrer.

Audiard filma amb empenta i alhora sense perdre de vista la reflexió, de manera que la seva pel·lícula s'ofereix com un gran fresc sobre les relacions entre delinqüència i poder institucionalitzat, sobre allò que s'amaga darrere del que en diem realitat. Però, sigui com sigui, aquest crític no pot deixar d'enyorar les trames més existencials de les pel·lícules anteriors de Jacques Audiard, els seus herois potser menys representatius i en canvi més complexos, les seves imatges més personals. ¿Hem guanyat un narrador ferm i implacable a canvi de perdre un poeta? Potser no n'hi ha per a tant, però alguna cosa d'això hi ha. I potser bona part del cinema europeu va per aquests camins, cosa que seria una llàstima.