• Imprimir

Jacques Audiard estrena avui 'Un profeta', pel·lícula premiada a Cannes, i nominada a l'Oscar i a 13 Césars

La presó com a metàfora de la societat

Bernat Salvà

Tahar Rahim opta al César al millor actor i també al de revelació de l'any pel seu paper del jove convicte Malik El Djebena
FALTAFILMS

El cinema de gènere no és incompatible amb el cinema d'autor, i justament els cineastes que més s'associen al concepte d'auteur (Truffaut, Godard i companyia) reivindicaven directors de gènere com Hitchcock. Ho deia Daniel Monzón en una entrevista a l'AVUI fa pocs mesos, abans de la diàspora que ha viscut el gènere de presons: el mateix Monzón va triomfar als Goya amb Celda 211; la Berlinale va concedir el premi del jurat al film romanès Si vull xiular, xiulo, i Un profeta rep premis i nominacions a tot arreu.

Avui arriba als cinemes catalans aquesta pel·lícula francesa, que barreja el cinema de presons amb el de gàngsters. Malik, el protagonista, entra a la presó amb 19 anys sense saber llegir ni escriure. La màfia corsa el recluta a la força i l'obliga a realitzar diverses missions, però Malik és valent i llest, i n'aprèn ràpid.

Jacques Audiard va explicar a l'AVUI, durant el Festival de Cannes, que l'origen del projecte té a veure amb una coincidència: "Mentre treballava en un guió amb Thomas Bidegain, l'Ajuntament de París em va demanar d'anar a presentar a la presó De tant bategar, se m'ha parat el cor, en una sessió de cineclub. Realment em va ser molt útil, d'aquí ve la idea de fer una pel·lícula sobre la presó, de com afecta la gent que hi està tancada".

La pel·lícula va prendre forma precisament a partir del decorat, de la presó que van construir. "No vam poder rodar en una presó en funcionament, està prohibit -explica Audiard-. La vam haver de construir nosaltres. No és una presó real, doncs, però té una sèrie d'elements de veritat".

Això no vol dir que no sigui una pel·lícula realista i plena de veritat. "Quan fas cinema, és interessant fer-se preguntes al voltant del realisme, sobre com podem crear realisme de manera integral. Quan dirigeixes, normalment poses els actors al plató, assages i rodes. També t'ocupes de tot el que passarà al fons. Però en aquesta pel·lícula va anar de manera diferent, l'objectiu era posar la mateixa presó en primer pla, tota l'estona, com si fos el protagonista principal".

En aquest entorn, el director i coguionista del film va situar la història d'un home que arriba a una posició que mai hauria aconseguit si no hagués perdut la llibertat, cosa que "comporta una gran paradoxa, que és el que m'interessa tractar". El seu objectiu era parlar dels ambients mafiosos sorgits dels centres penitenciaris francesos, que parlen llengües com el cors o l'àrab. Un ambient criminal en què s'enfronten els vells i els nouvinguts, amb les seves diferents cultures. "El personatge central d'Un profeta -escriu Jacques Audiard en les notes del director recollides al dossier de premsa- encarna aquest nou tipus de criminal: no és un psicòpata, sinó intel·ligent, gairebé angelical... El que m'interessava era tractar la presó com una metàfora de la societat. En un instant, l'interior i l'exterior de la presó es converteixen en una mateixa cosa, i el que aprens a dins et serveix fora".

Primer, sobreviure

A l'entrevista amb l'AVUI, Audiard es va estendre sobre aquest tema: "Tots els personatges tenen un objectiu principal, un de secundari i sovint algun objectiu amagat. Quan entra a la presó, l'objectiu principal de Malik és sobreviure. El secundari, que és del que parla tota la pel·lícula sense fer-ho explícit, és aconseguir una vida normal". Un profeta relata aquesta evolució del personatge: "Per mi hi ha un canvi de percepció del protagonista. Al principi es veu enfrontat a la violència, i després s'integra, i la violència entra a formar part de la seva vida. La presó l'ha adoptat i ell ha adoptat la presó".

Jacques Audiard ha fugit dels dos grans referents del cinema penitenciari: el documental amb vessant social i la imatge que en transmet el cinema i les sèries nord-americans. Això no significa que hagi renunciat als clixés del gènere: "No he intentat evitar els clixés, els utilitzo a la pel·lícula. De fet la màfia corsa és un clixé. El cinema de gènere per força els ha de fer servir, si no, no funciona, no resulta versemblant. El clixé és una cosa que el públic comprèn perfectament de seguida, perquè la comparteix". El seu objectiu primordial era fer la història tan versemblant com fos possible. "Es tracta d'aconseguir la versemblança de la realitat que crees, no de la realitat en si mateixa. Un film és un teorema, i perquè funcioni, cal acceptar-lo i que els altres l'acceptin, tal com passa amb un teorema de matemàtiques o de física".

El protagonista d'Un profeta és Tahar Rahim, un jove actor d'origen magribí poc conegut, a qui va veure per casualitat en una audició. "El que m'agradava d'ell, en comparació a tots els actors magribins a qui vaig fer una audició, és l'expressió dels ulls, no hi havia gens de melancolia, gens de drama a la seva mirada, és molt viva. I també té un punt autodestructiu que m'agradava".

El director creu que és important el paral·lelisme entre el personatge i l'intèrpret: "Cal una dialèctica bastant subtil entre el moviment del personatge al film i la mateixa vida de l'actor. El cinema sol seguir el recorregut d'un personatge que al final tindrà la seva pròpia identitat. Amb un actor jove passa el mateix, al principi no té identitat, i finalment és un actor, el seu rostre es revela".