• Imprimir

El festival alemany, sense un nombre important de superestrelles de Hollywood, demostra que la renovació generacional i estètica no hi ha qui l'aturi

Aires nous a la Berlinale

Esteve Riambau

Els temps canvien i qui no se n'adoni corre el risc de perdre un tren, el del cinema, que ha entrat al segle XXI a la velocitat d'un AVE. Nascuda com un aparador d'Occident en plena Guerra Freda, la Berlinale havia coincidit durant molts anys amb la cursa dels Oscars. El festival apostava per les pel·lícules de Hollywood que encara no havien arribat a Europa i les nominacions confirmaven o desmentien el nas de les seleccions. Aquest any, a Berlín, el glamur ha estat més aviat escàs. Martin Scorsese, un habitual de la casa, acompanyat per Ben Kingsley i Leonardo DiCaprio, Julianne Moore o Pierce Brosnan i EwanMcGregor, sense el detingut Polanski, i no gaire cosa més. En canvi, la inauguració ha anat a càrrec d'Apart together, una petita pel·lícula xinesa, avalada, això sí, per l'Ós d'Or que Wang Quan'an, el seu director, va aconseguir per La boda de Tuya.

Els cinèfils de la vella escola troben a faltar noms de pes, dels d'abans, però la renovació generacional i també estètica no hi ha qui l'aturi. Hi haurà qui considerarà escandalosament populista que un film de Bollywood s'hagi projectat a la secció oficial de la Berlinale. I, tanmateix, My name is Khan no només és la quinta essència dels melodrames musicals indis sinó que està rodat als Estats Units i compta amb el totpoderós suport de la Fox. Les comparacions del protagonista, afectat d'un tipus d'autisme, amb Rain Man i Forrest Gump són òbvies, però cap gran film de Hollywood gosaria, com aquest, oferir la cara més pacífica de l'islam després dels atemptats de l'11 de Setembre o fer que el protagonista s'entrevistés personalment amb Barack Obama per dir-li que ell no és un terrorista.

Cine exòtic i minoritari als grans festivals? Aquesta és la resposta a la globalització d'un espectacle, el cinematogràfic, que ha de buscar noves finestres per mantenir la diversitat cultural i apropar-se a nous públics. La Berlinale, en aquest sentit, és un exemple. Malgrat uns carrers coberts de neu com no s'havien vist des que s'han reconegut oficialment els efectes del canvi climàtic, les sales de la capital alemanya estan sempre plenes d'un públic entusiasta disposat a veure des de l'opera prima ugandesa Imani fins a la colombiana El vuelco del cangrejo. Sona, l'altre jo, un dels millors films vistos al Fòrum va ser rodat amb una càmera de vídeo domèstica per una coreana que viu amb els seus pares al Japó però té els germans i la resta de la família a Corea del Nord. Com si es tractés d'una home movie, els ha rodat durant més de deu anys, i el resultat és una crònica emotiva sobre les distàncies sentimentals i el pas del temps amb el rerefons polític de les dues Corees i l'exili.

Els Goya, sense Europa

Diumenge, a milers de quilòmetres de distància, Madrid celebrava la festa dels Goya d'esquena a la Berlinale, com si l'star system local i les audiències televisives ho fossin tot per a una cerimònia en què els professionals del cinema espanyol es premien entre ells sense pensar en Europa. A Berlín també hi ha premis que ajudaran a viatjar petites produccions sense glamur, però el palmarès no ho és tot. Capitals d'arreu del món ajuden a aixecar pel·lícules petites i minoritàries que, en canvi, toquen temes tan punyents com la imatge de l'Iraq post-Saddam Hussein que ofereix Son of Babylon a través de la recerca del soldat desaparegut que emprenen la seva mare i el seu fill. Els fonamentalismes no tenen fronteres i el petit documental israelià Black Bus, rodat en una comunitat ultraortodoxa, demostra el dilema de dues noies, una fotògrafa i la gestora d'un blog, condemnades a trencar amb el seu entorn o acceptar les regles. I aquestes regles són amuntegar-se al darrere dels autobusos públics, sempre darrere els homes. A la Berlinale, i no només en una secció competitiva que aquest any ha donat l'esquena a la comercialitat, el cinema està viu i es revela com un mirall implacable de la nostra societat, cada cop més intolerant.