• Imprimir

Crítica cinema

Una tragèdia del segle XX

Carlos Losilla

Leonardo DiCaprio és un exheroi de la Segona Guerra Mundial convertit en agent federal a l'Amèrica dels anys 50
PARAMOUNT PICTURES

Shutter Island

Dir.: Martin Scorsese. Int.: Leonardo Di Caprio, Mark Ruffalo.

EUA, 2009.

Seria un error, segons el meu parer, veure aquesta darrera pel·lícula de Martin Scorsese com un simple thriller de suspens a la manera del director d'Infiltrats. No es tracta d'un exercici d'estil, ni tampoc d'un treball de transició. Crec que Shutter Island és un film important, la qual cosa no vol dir completament reeixit, però sí d'un interès que va molt més enllà de la seva aparença de peça de gènere. Com Tetro, de Francis Coppola, i La dàlia negra, de Brian De Palma -per citar dos cineastes de la generació de Scorsese-, Shutter Island mira el passat per tal d'il·luminar el present, contempla el llegat del Hollywood clàssic com un munt de convencions amb què es pot jugar i fer mil combinacions. Potser el cinema, amb aquestes pel·lícules, ha arribat a la seva època realment moderna, tal com van fer Picasso redescobrint Las Meninas i Andy Warhol amb les seves variacions sobre el retrat de Marilyn Monroe.

Vull dir amb tot això que l'intent de Scorsese és molt més complex del que sembla. Aquesta història delirant, recargolada, portada als límits de la credibilitat i la versemblança, adquireix sentit únicament quan veiem de què parla. D'una banda, trobem el típic heroi turmentat scorsesià, que es creu cridat a una gran missió però no passa de ser un pobre home totalment desvinculat de la realitat. D'una altra, aquest personatge ve inserit en una multiplicitat de nivells temporals i personals que li donen una dimensió diferent. Veterà de la Segona Guerra Mundial, alliberador de Dachau, ara es troba amb aquest mateix Mal encarnat en la nova societat engendrada per la victòria aliada i travessada per l'anticomunisme dels anys 50: la violència, la bogeria i el feixisme institucional, que també són les fonts de les quals Scorsese havia begut a Taxi driver o Toro salvatge. I és llavors quan tot aquest cúmul de circumstàncies prenen cos al mateix temps que, com a agent federal que és, se li encarrega la recerca d'una perillosa assassina presumptament fugida d'un manicomi d'alta seguretat.

Doncs bé, Scorsese manipula tots aquests elements per donar cos a un trencaclosques apassionant, que constantment decep les expectatives de l'espectador. I no ho fa únicament amb la trama, sinó també amb una elaboració formal altament arriscada, capaç de barrejar el cine de terror de sèrie B dels anys 50 amb el Samuel Fuller de Corredor sense retorn, per arribar finalment més a prop de David Lynch que de qualsevol producte típicament industrial, per més que sembli el contrari. Perquè Shutter Island parla de realitats mentals paral·leles, del cinema com a deliri i recerca constant d'un sentit que construeixi la identitat humana, de les catacumbes tacades de sang amb què es va construir la civilització de la postguerra i el Hollywood de l'edat d'or. I, per si amb això no n'hi havia prou, proporciona un nou retrat de l'Homo scorsesianus que el mostra més trastocat que mai, enrolat en un viatge sense sortida cap als seus pitjors malsons. Després de tot això es pot parlar de la irregularitat de la pel·lícula, del seu traç una mica gruixut i fins i tot de les incògnites que deixa en l'aire. Però potser aquestes característiques també formen part d'un cinema realment contemporani, per fi alliberat de tots els prejudicis. Potser Shutter Island és també cinema experimental.