• Imprimir

Crítica cinema

Mancança emocional

Carlos Losilla

El solista

Dir.: Joe Wright. Int.: Robert Downey Jr., Jamie Foxx.

EUA, 2009

Joe Wright és un d'aquests realitzadors d'avui dia que intenten suplir les seves mancances amb un ventall d'efectes de tota mena. Aquests efectes poden ser especials, com succeeix a Avatar, o bé emocionals, com a Precious, o fins i tot culturals, com passa a El solista. De la mateixa manera que a la seva pel·lícula anterior, Expiació, Wright va agafar la novel·la d'Ian McEwan per tal de construir un artefacte de gran sofisticació estructural però molt poca densitat cinematogràfica, a El solista maneja diversos tòpics d'una certa tendència fílmica de caire "humanista" amb l'objectiu d'estructurar una pel·lícula molt més senzilla, però igualment artificiosa. Temes com el talent devastat per la malaltia o la recerca d'un mateix mitjançant la identificació amb els altres són sempre molt agraïts, i Wright els posa en escena amb una barreja de falsa elegància i exhibicionisme groller, com si li importessin menys les seves malaurades criatures que la demostració de les seves habilitats.

El solista explica la història d'un periodista en crisi que troba el tema de la seva vida en un vagabund que en el fons és un gran virtuós del violoncel. El que passa, per descomptat, és que aquest pobre home, a més de ser negre, no gaudeix precisament d'un bon equilibri emocional, per la qual cosa l'aventura del periodista haurà de passar diverses etapes per tal d'arribar a bon terme. Res de nou, doncs, excepte l'èmfasi que Wright dóna a un material tan gastat, portat fins a tal punt que arriba a eliminar qualsevol rastre d'emoció. O, més ben dit, qualsevol emoció genuïna, no provinent de tradicions encarcarades i carrinclones, ja que el problema d'aquests films d'efectes és que tot el que diuen ja estava inventat fa molt, molt de temps.