• Imprimir
• Enviar

Una exposició al Museu Maillol de París explora l'obsessió per les calaveres al llarg de la història de l'art, des de l'antiguitat clàssica fins a Damien Hirst

'Memento mori'

Àlex Vicente

"Vanitas vanitatum, et omnia vanitas", sentencia un conegut passatge de l'Antic Testament. Si tot és vanitat en la nostra existència, no resulta del tot estrany que la història de l'art ho hagi reflectit de manera permanent. L'art defineix com a vanitas les natures mortes destinades a recordar el caràcter passatger i banal de la vida a través d'un símbol inequívoc: una calavera. Aquest subgènere artístic es va imposar durant el Barroc, moment de glòria per a les al·legories retorçades i els efectes òptics. Però les vanitas han sobreviscut fins als nostres dies, en una versió irònica i distanciada, però no per això menys pertorbadora.

"Des que l'home va descobrir el primer esquelet i va entendre quin era el seu destí, es fa preguntes sobre la mort sense parar. El que ha canviat és la violència amb què els artistes contemporanis aborden l'assumpte", explica Patrizia Nitti, comissària de l'exposició C'est la vie - 'Vanitas' de Caravaggio a Damien Hirst, inaugurada aquesta setmana al Museu Maillol de París. Va ser en descobrir la gran quantitat d'artistes joves que s'emparaven dels cranis i calaveres per expressar discursos sobre la condició mortal dels humans quan la comissària va decidir traçar l'arbre genealògic de les vanitas a través d'aquesta exposició. "Fins i tot s'ha infiltrat en la publicitat i en la moda, símptoma de l'arrelament de les vanitas en la nostra cultura", afegeix Nitti.

'Carpe diem'

L'exposició, amb estructura de flash-back, parteix de l'obra de pintors i escultors dels últims cinquanta anys, quan la tendència reapareix en l'art després del període de silenci que va acompanyar la descoberta de les imatges dels camps de concentració. En conseqüència, les representacions mòrbides desapareixen durant els anys 40 i 50. "Quan estem excessivament exposats a la mort, com passa en temps de guerra, els artistes solen preferir no parlar-ne. Però en les èpoques de pau i opulència sempre ha tornat a ressorgir aquesta preocupació per la mort individual", analitza la comissària.

Durant la segona meitat del segle passat, els artistes recuperen aquest gènere mortuori a través d'actituds diferents, com ara la por, la curiositat, el rebuig i el sentit de l'humor. Sigui com sigui, les calaveres es converteixen en un motiu habitual en tots els moviments artístics. Fins i tot el pop art, obsessionat per glorificar la vida moderna en detriment del passat, l'adoptarà com a icona permanent, com demostra la sèrie d'Andy Warhol presentada en aquesta mostra parisenca. Els seus coetanis francesos, inscrits en l'anomenat Nouveau Réalisme, faran una apologia del carpe diem en versió igualment colorista. Per exemple, a través dels cranis gegants de la francesa Niki de Saint Phalle, que també va inscriure la mort en la quotidianitat a través de les seves núvies cadàver.

Als 80, la sida irromp en el paisatge social. El contagi de la malaltia introdueix una greu interrogació sobre la mort en el despreocupat context imposat per una de les dècades més amorals de la història recent. La calavera es manté com a símbol macabre per excel·lència, però en versió dessacralitzada. Per exemple, a través del traç naïf dels quadres de Keith Haring o en els olis de Basquiat, que incorporen els cranis dels rituals vudús d'Haití. En una variant falsament infantil, el conceptual francès Christian Boltanski fa servir ombres xineses per representar l'Holocaust i la seva compatriota Annette Messager construeix un gran mural en forma de crani amb materials com ara llapis de colors i guants de llana.

Més tard, arribarà el moviment dels Young British Artists, com el molt cotitzat Damien Hirst, que convertirà una calavera recoberta de diamants en una de les primeres icones de l'art del segle XXI. La mostra també recull obres de Gerhard Richter i Miquel Barceló, així com d'una joveníssima generació d'artistes que reinterpreten el gènere en clau sarcàstica: Serena Carone construeix una calavera amb paquets de Gauloises, Christian Gonzenbach amb un tall de mortadel·la i Dimitri Tsykalor amb fruites i vegetals.

'Tempus fugit'

Com demostra l'exposició, les vanitas tenen lectura doble. Per una banda, el crani recorda la brevetat de la vida i insta a aprofitar el present abans que s'escapi. Per una altra, subratlla la inutilitat de viure i dóna arguments als més pessimistes sobre l'existència humana. Aquesta contradicció és visible des de les pintures de Caravaggio, Zurbarán i De La Tour, que durant la irrupció de les avantguardes reinterpretaran Picasso, Braque i Giacometti.

La mostra també descobreix les arques de curiositats creades per l'aristocràcia europea, galeries d'extravagàncies i objectes grotescos com ara calaveres d'ivori i cranis de vidre, així com pintures desdibuixades que, observades en un mirall deformant, adoptaven l'aspecte d'un esquelet. Al final d'aquest viatge en direcció al passat, l'exposició descobreix un mosaic de Pompeia on apareix la inscripció "Memento mori", la coneguda locució llatina que recordava als romans que cada dia que passava estaven una mica més a prop de la mort.