• Imprimir

Crítica cinema

Elogi de l'artesania

Xavier Roca

Tiana és la primera heroïna negra de les pel·lícules de dibuixos animats de Disney
BUENAVISTA

Tiana y el sapo

Directors: Rob Clements i John Musker.

EUA, 2009

No deixa de ser paradoxal que sigui precisament quan John Lasseter exerceix de conseller creatiu de la Walt Disney -14 anys després d'haver revolucionat per sempre més la història del cinema d'animació amb la visionària Toy Story, pioner llargmetratge generat digitalment de dalt a baix- que la companyia torna per la porta gran als dibuixos animats tradicionals amb Tiana y el sapo, de la qual Lasseter consta com a productor executiu. Per cert, que en la pròxima edició dels Oscars la pel·lícula s'enfrontarà amb Up, la seva germana sofisticada, en el que sembla un pols entre la projecció al futur i la nostàlgia.

És un agraït detall de justícia que la realització d'aquesta pel·lícula s'hagi encarregat al tàndem format per Rob Clements i John Musker, els responsables d'obrir el camí -gràcies a l'èxit de La sireneta, que van dirigir abans d'Aladdin, Hèrcules i El planeta del tresor- a l'edat daurada que la companyia va viure als anys 90, que culminaria en títols com La Bella i la Bèstia, El rei lleó i El geperut de Notre Dame.

Clements i Musker han fet a consciència un Disney dels de tota la vida; tan de tota la vida que fins i tot s'inspira en un conte de fades clàssic, El príncep granota dels germans Grimm. S'ha parlat molt -al llarg dels anys en què el projecte s'ha estat gestant- de Tiana y el sapo en la seva condició de presentació en societat de la primera princesa afroamericana de la història de Disney, en el que té tant de compensació políticament correcta com de calculada operació mercadotècnica per afegir una nova gamma de personatges als catàlegs de joguines. I és que l'acció de Tiana y el sapo té lloc en una Nova Orleans de la qual les seqüeles del Katrina accentuen el caràcter idealitzat.

Acostumats com ja estem a la textura hiperrealista digital i fins i tot a les ulleres del 3D, el radical respecte a la tradició artesanal de Tiana y el sapo produeix un efecte estrany; agradable, però estrany. Un regust a anacronisme deliberat que no està gaire lluny del que provocava Lluny del cel, de Todd Haynes, en la seva cal·ligràfica rèplica dels melodrames de Douglas Sirk dels anys 50.

I és que Tiana y el sapo presenta un catàleg de personatges i situacions que remeten constantment a les pel·lícules instal·lades al disc dur de qualsevol que en algun moment de la seva vida hagi estat mínimament aficionat als dibuixos animats. Des dels protagonistes fins als secundaris i els inevitables animalons, tot recorda -i no és cap retret- a fotogrames vistos prèviament, com si es tractés d'una summa de la filmografia animada de Disney. Tot això, sense menysprear algun moment de comèdia digne dels mítics curts de la Warner i, fins i tot, alguna picada d'ullet postmoderna: alguns dels números del malvat Dr. Facilier semblen homenatjar les timburtonianes Malson abans de Nadal i La núvia cadàver.

Si alguna cosa se li pot retreure a Tiana y el sapo és, precisament, que és massa esclava de la seva obligació de proporcionar una nova figureta a les botigues Disney de tot el món -cosa que no van aconseguir projectes més arriscats com L'emperador i les seves bogeries- i està lligada de mans i peus a les convencions i els arquetips gràfics i narratius. D'altra banda, tot i que les cançons de Randy Newman estiguin nominades a l'Oscar, es troba a faltar Alan Menken en la banda sonora.