• Imprimir

Crítica cinema

La misèria com a espectacle

Carlos Losilla

Precious

Dir.: Lee Daniels. Int.: Gabourey Sibide, Mo'Nique, Paula Patton.

EUA, 2009.

Exhibir les misèries més íntimes per alimentar el morbo de l'audiència és el primer manament dels reality shows. Convertir tot això en espectacle és el segon, ja que no es pot manipular ningú sense ficcionalitzar els seus desitjos segons els estàndards del poder. I el tercer és adobar l'operació amb un sentiment superficial de felicitat, d'eufòria injustificada, que falsifiqui la realitat per tal de fer creure que -malgrat tot- vivim en el millor dels mons possibles. Doncs bé, Precious compleix totes tres condicions, de tal manera que usa les estratègies esmentades per aconseguir fixar-les en una estructura de fulletó postmodern, el gènere que sempre ha servit per manipular ideològicament les masses. Des d'aquest punt de vista, la pel·lícula de Lee Daniels és un exemple perfecte de propaganda institucional: tot es pot superar perquè tot, en el fons, és com una pel·lícula. Com un film execrable, afegiria aquest crític.

I si no que ho diguin a Precious, una adolescent negra amb problemes d'obesitat que té un fill del company de la seva mare, que a més a més la tracta com un drap brut, i ara torna a estar embarassada. ¿És lícit tractar temes d'aquesta mena tal com ho fa Daniels, amb una desinhibició que frega la irresponsabilitat moral, com si el món d'aquesta noia es pogués arreglar simplement amb voluntat d'autosuperació? ¿Es pot fer amb una estètica amable, amb imatges afalagadores per al consumidor actual, sigui de culebrons televisius o de canals videomusicals? Per mi, d'això se'n diu falsificar la realitat, enganyar l'espectador. I si a més a més es fa com si es tractés d'una crònica social, com si Precious fos una pel·lícula compromesa i no el conte de fades que en realitat és, llavors l'estafa ja resulta sagnant.