• Imprimir

Crítica cinema

Paisatge desolat

Carlos Losilla

La carretera

Dir.: John Hillcoat. Int.: Viggo Mortensen, Kodi Smith-McPhee.

EUA, 2009.

Aquesta és una d'aquelles pel·lícules en què l'espectador, sortint de la sala, podria dir perfectament: "M'agrada més el llibre". I no pels vells prejudicis de la superioritat de la literatura per sobre del cinema, sinó perquè el director ens ha obligat a fer aquesta comparació, ha executat un treball tan depenent de l'original novel·lístic que no queda més remei que recordar-lo constantment mentre es veuen les imatges desfilant per la pantalla. Potser ja és hora de dir allò que tothom ja sap, però que no es pot evitar en una crítica com aquesta: La carretera es l'adaptació de la novel·la del mateix títol de Cormac McCarthy, l'odissea d'un pare i un fill que vaguen per un món devastat per una guerra nuclear, un viatge sense destí que esdevé un esgarrifós huis clos fet de gel i cendra. La versió cinematogràfica que ha fet l'australià John Hillcoat, en canvi, transforma aquest ambient opressiu en imatges planes i sense cap relleu, que se succeeixen les unes a les altres amb una monotonia que fa que la por a l'apocalipsi s'acabi convertint en una indiferència total i absoluta.

Perquè aquí hi ha el quid de la qüestió. Mentre McCarthy construeix una narració on allò que angoixa és precisament la manca d'horitzons, o més ben dit, el sentiment que cada horitzó serà encara més desolat que l'anterior -tant en el sentit geogràfic com anímic-, Hillcoat proposa un relat monòton i repetitiu on aquesta sensació de cul-de-sac acaba instal·lant-se en les expectatives del públic, que arriba a un cert punt on ja no pot esperar més d'allò que es mou davant seu a la pantalla. I llavors ni la cara de patiment de Viggo Mortensen ni la fotografia boirosa de Javier Aguirresarobe tenen res a fer: La carretera és una pel·lícula innecessària.