• Imprimir
• Enviar

Mentre el món del joc es llança cap a una cursa imparable de jocs virtuals i en xarxa, arriba al Museu del Joguet de Catalunya una extraordinària donació de més de 1.200 objectes de la col·lecció Selz

Art i cultura popular

Vicenç Altaió

Nines eròtiques cosides a mà per la interna Madame Ska que es poden veure a l'exposició 'Selz' a l'Arts Santa Mònica
ARTS SANTA MÒNICA

Ja no vivim els temps aquells en què l'urbà modern cosmopolita menystenia amb desdeny la cultura popular com a localisme rural. La identificació de la modernitat progressista amb l'art d'avantguarda ens ha educat el gust i les arrels, en contra d'una massa simple oposició, perquè en la cultura catalana, igual que en la internacional, els artistes han trobat en l'originari l'originalitat.

El Picasso cubista captà en les màscares africanes no solament l'esquematisme formal, sinó també la força demiúrgica que capacita l'art a transformar les lleis racionals. El Miró de Mont-roig arreplegà les eines del mas per figurar tòtems femenins en diàleg amb l'univers. El Dalí de Cadaqués, París i Nova York repoblà la casa de pescadors a Port Lligat amb andròmines kitsch. El Tàpies de l'objecte pobre identificà les seves escriptures indesxifrables en les civilitzacions totes. El Brossa republicà, antimilitar, menjacapellans i antinoucentista creà una poètica de l'objecte amb les cartes dels mags, els estris del circ i les màscares de les bombes de paper. I així, des del col·leccionisme de claus i panys de Rusiñol fins al col·leccionisme d'objectes amb iconografia sobre el menjar de Miralda.

Però és el Museu del Joguet de Catalunya, a Figueres, el que més ha fet per creuar l'anàlisi sobre els materials i la morfologia dels jocs amb el col·leccionisme sentimental i el llenguatge creatiu dels nostres artistes amb arrels populars, d'Amat a Comelade. Ara li arriba una col·lecció de col·leccions de part d'una família parisenca amb lligams a la cultura catalana, gràcies als quals ens creix de franc el patrimoni cultural popular nacional cosmopolita.

Més d'un miler d'objectes que Selz havia anat aplegant amb la febre animal del col·leccionista i les propietats que hi trobava d'enamorat, maníac, pitonissa, detectiu i voyeur. I set seran els sentits que definiran la seva col·lecció: l'analogia, l'acumulació, el fetitxisme, el símbol, l'esoterisme, la salvaguarda i el bricolatge de les coses.

Aquest home propagà, en els anys cinquanta i seixanta, l'art d'avantguarda a través de la revista Elle. Fou amic de Calder i Max Ernst, de Sartre i Prévert. En ell descobreixo el que hauria estat en la nostra cultura un afany per creuar la cultura popular i l'anomenada cultura de massa, trencada per la guerra i reprimida durant la dictadura. Tanta gent trencada i tanta normalitat anòmala. Sense entendre això, allà i aquí, no s'entendria la dificultat per construir encara una cultura de la comunicació (en català) plena, alta i popular, minoritària i industrial. Home de bon humor, Guy Selz ho sabia tot de la vida de París: veia la darrera pel·lícula, no es perdia cap estrena teatral, i el seu hobby era l'art popular. El significat original és ple d'optimisme anònim. Selz captà l'energia en l'inframón, fora del centre del capitalisme central. De ple, en el local-global, la col·lecció de Selz eixampla el patrimoni conceptual local i el Museu del Joguet es reformula amb unes agrupacions que creen un conjunt de sistemes de multiconeixements transversals, indiferent als temes (de la imatgeria religiosa als treballs dels bojos) o la procedència (dels siurells de Mallorca al vudú del Carib).

Vull creure que l'art es troba pertot i que es mostra sense jerarquia de gèneres. M'aturo, per un moment però, a reflexionar per què l'art popular va ser objecte de referència fora norma per a l'avantguarda triomfant i, alhora, objecte de col·leccionisme per a unes generacions prèvies a l'esclat de l'escala global. Hi observo una generalització de costum en els anys seixanta. En efecte som a l'època ye-ye del pop, una època que es vol feliç en l'Europa del consum, cansats de l'existencialisme postbèl·lic i d'una abstracció abassegadora.

L'obra d'art d'avantguarda (elitista per única i minoritària per la seva inaccessibilitat a causa de l'alt preu) podia ser intercanviable per l'obra d'art popular beneïda per l'avantguarda. L'objecte anònim i artesanal, pobre de material i net de superstició, tenia un alt prestigi de creativitat universal. I és aquest darrer objecte que, gràcies a la seriació dels arquetips, no pas a la repetició industrial, assolia un reconeixement postcolonial. L'art popular es reconeixia amb la credibilitat de l'art d'avantguarda i la cultura de les minories es retrobava amb la cultura de masses.

Una classe mitjana, autodidacta i culta, cosmopolita, progressista i protofeminista aniria incorporant l'art popular com a col·leccionisme a l'empara d'una dinàmica consumista en el gust renovat del capitalisme feliç. La cultura popular passa a ser el prêt-à-porter de l'art d'avantguarda.