• Imprimir

Crítica cinema

Una realitat grotesca

Carlos Losilla

La mujer sin piano

Dir.: Javier Rebollo. Int.: Carmen Machi, Jan Budar.

Espanya, 2009.

Amb Lo que sé de Lola (2006), el madrileny Javier Rebollo va donar forma de llargmetratge a un univers peculiar i intransferible que ja havia assajat en uns quants curts memorables. Ara, amb La mujer sin piano, confirma la seva vàlua sense cedir ni un mil·límetre, amb un cinema de resistència que és com un miracle en el panorama espanyol. Es tracta d'una pel·lícula rigorosa, de posada en escena calculadíssima, llargs silencis, plans buits i converses aparentment absurdes. Però també som davant una gran comèdia on els espectres de Jacques Tati i Aki Kaurismäki, entre d'altres, compareixen per certificar que Rebollo és un observador mordaç i càustic del gran teatre d'allò que anomenem vida quotidiana.

A primera vista, La mujer sin piano aborda la petita odissea d'una dona de mitjana edat que viu amb un marit indiferent i un bon dia decideix anar-se'n de casa. El seu viatge, però, passarà únicament per estacions de trens i autobusos, on trobarà empleats hostils i un emigrant estrafolari que esdevindrà el seu particular Sancho Pança. A partir d'aquest esbós minimalista, pintat amb colors primaris que semblen trets d'una pel·lícula de Jerry Lewis i ambients cutres transfigurats en una mena de llimb nocturn i fosc, Rebollo construeix una miniatura deliciosa i alhora esgarrifosa, una natura morta que paradoxalment resulta d'una comicitat irresistible. Redimensionant la tradició de l'esperpent amb una estilització portada als límits, La mujer sin piano aconsegueix una barreja explosiva, és un conte cruel culminat amb un dels millors finals de la història del cine espanyol recent. El retrat d'aquesta realitat tan propera, tot i que deformat per un tractament distanciat i irònic, resulta dolorosament familiar.