• Imprimir

Crítica cinema

L'obra d'un mestre

Carlos Losilla

Invictus

Dir.: Clint Eastwood. Int.: Morgan Freeman, Matt Damon.

EUA, 2009.

Podríem despatxar ràpidament Invictus dient que es tracta d'un simple encàrrec, un projecte de Morgan Freeman que Clint Eastwood ha filmat amb una competència tècnica més aviat justeta. També podríem dir que no és més que una pel·lícula hagiogràfica sobre Nelson Mandela. Però Invictus, més enllà de tot això, és sobretot un punt de partida perquè Eastwood desenvolupi un altre cop un dels seus discursos preferits: el tema del llegat que un home gran deixa en herència a un altre de jove perquè la història no s'aturi. I en aquest sentit, no es tracta tant d'un treball sobre Mandela com sobre les seves relacions amb el personatge de Matt Damon, capità de la selecció de rugbi sud-africana que va portar el país a la victòria en el Campionat del Món, poc després que el líder negre arribés a la presidència.

Som, doncs, al terreny de Million Dollar Baby, però també al de Banderes dels nostres pares. La història no es fa sola, s'escriu per tal de fer-la esdevenir llegenda, com bé sabia el John Ford de L'home que va matar Liberty Valance. Tot és una construcció, una mentida que s'ha de creure per sobreviure. I és admirable la manera com Eastwood controla aquesta arriscada aposta: mentre que els contactes entre Mandela i el jugador es produeixen a distància, com si cadascun d'ells estigués en contacte espiritual amb l'altre -situació culminada en una impressionant seqüència en què el fantasma del president s'apareix literalment al jove capità-, el partit final no té cap mena de suspens, està filmat com una batalla, cos a cos. En el fons, Invictus és una pel·lícula sobre la vellesa, com Gran Torino, i la immortalitat que es pot aconseguir mitjançant el mite. I també una demostració d'humilitat per part d'Eastwood, més auster i despullat que mai.