• Imprimir

Entrevista: François Ozon El director francès estrena avui la pel·lícula 'Ricky', amb Sergi López

"La societat veu els nadons com àngels, però són monstres"

Bernat Salvà

François Ozon durant la darrera edició de la Berlinale, on va presentar aquesta pel·lícula sobre un nadó d'una família humil a qui li creixen ales i comença a volar
REUTERS

Durant un temps se l'ha considerat l'enfant terrible del cinema francès. Pel·lícules com Swimming pool, Sota la sorra, Angel, 5 x 2 i 8 dones li han garantit bitllet i hotel als grans festivals de cinema europeus. Avui s'estrena la seva darrera pel·lícula, Ricky, que va competir a la Berlinale de l'any passat. Barreja de drama social, cinema fantàstic i comèdia, té com a protagonistes l'actor català Sergi López, la francesa Alexandra Lamy i un nadó a qui, inexplicablement, li comencen a créixer ales. Els que coneixen el cinema d'Ozon suposaran, amb raó, que no s'ha convertit en un convers disposat a sermonejar-nos sobre els àngels.

Com va conèixer el relat Moth, de Rose Tremain, en què es basa la pel·lícula?

Un amic meu me'l va passar. Realment em va agradar molt, vaig trobar molt atractiva aquesta història sobre un nen a qui li surten ales, era molt divertida. Però no sabia com adaptar-la. Em semblava més apropiada per a Walt Disney, d'una banda, o per als germans Dardenne o Ken Loach, per la seva part de drama social. Però d'altra banda m'interessava, perquè no havia fet mai res sobre la classe treballadora i estava totalment impactat per la història. Em va portar temps involucrar-m'hi.

Quina va ser la clau per convertir-la en un film?

Després d'un o dos anys, em vaig adonar que el que m'interessava no era tant el nadó com la idea de la família, com reacciona una família davant l'aparició d'un fenomen estrany, com n'afecta l'equilibri i a tothom li costa trobar el seu lloc. La família pot ser un espai de construcció, però també d'odi i violència, del qual has d'escapar. Quan vaig entendre que era això el que m'interessava, vaig començar a escriure el guió, i vaig optar per jugar amb els gèneres.

Està rodat des d'un punt de vista masculí.

Sí, és la mirada d'un home sobre l'instint de la maternitat. A la nostra societat, la maternitat està molt idealitzada, com si fos només amor, però no és només això, pot ser molt més complex. Els darrers anys, a França i arreu del món, hi ha hagut moltes històries de mares que han assassinat el seu fill ficant-lo al congelador, o coses semblants. M'agrada la idea de la complexitat de la maternitat. Hi ha molts tipus de mares, i totes passen diferents moments en la seva relació amb els nens.

Per què creu que hi ha aquesta idealització?

No en tinc ni idea. La societat considera encantadors els nadons, com uns àngels, i no són àngels, són monstres, trossos de carn amb els quals has de conviure, molt molestos per a la mare i per al pare. És algú que s'interposa entre tu i la teva parella, és molt xocant.

Sergi López interpreta un personatge molt ambigu. ¿El va triar perquè ja té aquesta imatge, gràcies a altres films que ha fet?

M'agrada Sergi López des de fa temps. És molt apreciat a França, tothom vol treballar amb ell. I evidentment, m'agrada la seva ambigüitat: és algú que t'agrada, que hi confies, i al mateix temps et fa por, et provoca dubtes, i això era important per al personatge de Paco. I el fet que sigui molt pelut també era important... [riu].

La pel·lícula té un punt d'esperança i optimisme.

Potser ara sóc més optimista que abans, és possible aconseguir alguna cosa si lluitem junts. Potser és massa americà, ara que ho penso!

¿Li agradaria que el públic sabés el mínim possible de la història de Ricky?

Tant de bo. Seria un somni per a qualsevol director, que el públic t'arribés sense cap informació. Però la gent paga per anar al cinema, i vol saber què és el que va a veure abans de decidir. Quan vam començar la promoció amb el teaser, es veia l'escena del nadó damunt de l'armari, però semblava una pel·lícula de terror, i finalment vam decidir mostrar les ales en el tràiler.

¿No li feia por aquesta barreja de gèneres?

Em fa molta gràcia, perquè tothom li vol posar una etiqueta i em pregunta si és una comèdia o un film fantàstic... Per a mi és simplement una història, no em faig preguntes sobre quin gènere és. La meva idea del cinema és barrejar gèneres, no anar en una única direcció. M'agrada la idea d'impuresa en el cinema.

Com va ser el càsting del nadó?

Complicat. A vegades trobàvem un nadó perfecte per al paper, que era maco, es movia bé... i només tocar-lo la mare es posava a xisclar. Havíem de triar un nadó de sis mesos per filmar quan en tingués vuit, i un que ens agradava, en aquest temps es va engreixar moltíssim, semblava un monstre.