• Imprimir

Arriba avui als cinemes catalans la pel·lícula que va valer al director austríac la Palma d'Or al darrer Festival de Cannes

Haneke i la llavor del feixisme

Bernat Salvà

Michael Haneke treballa amb actors poc coneguts (va arribar a veure 7.000 nens als càstings) i ha optat pel blanc i negre
GOLEM

A diferència d'altres cineastes, Michael Haneke no té cap inconvenient a reconèixer que la violència és a l'essència de tot el seu cinema. Juntament amb la culpabilitat, "són els temes de tot el cinema que faig", afirma. Observador i analista lúcid del comportament humà, ha filmat la violència des de la perspectiva individual (El vídeo de Benny, Funny games, La pianista...) o col·lectiu (El temps del llop).

A aquesta segona perspectiva pertany La cinta blanca, que arriba avui a les nostres pantalles. Rodada en blanc i negre i ambientada en un poblet d'Alemanya poc abans de la Primera Guerra Mundial, la pel·lícula li va valer al director austríac la Palma d'Or de Cannes, el maig passat, i el premi al millor film europeu fa un mes.

El festival francès és el que li atorgat els reconeixements més importants en vint anys de carrera cinematogràfica: va ser gran premi del jurat per La pianista (2001) i millor director per Caché (2005). Curiosament, ha estat la pel·lícula que mostra la violència de manera menys explícita la que li ha valgut el màxim guardó.

El director centra més l'atenció en les causes estructurals de la violència, en la dissecció de l'ànima d'una generació que elevaria els nazis al poder, però que podria pertànyer a qualsevol país i època: fidel a les seves inquietuds, no s'interessa tant per un context històric determinat com per explorar la condició humana. Ell mateix ho va explicar a Cannes: "La pel·lícula no parla només del feixisme, seria una interpretació massa fàcil pel fet que la història s'ambienta a Alemanya. Parla també del problema universal de l'ideal pervertit. Parla dels totalitarismes d'arreu del món".

Alemanya, 1913

Ho fa a través d'una història inquietant: ambientat en un petit poble protestant del nord d'Alemanya, el 1913, mostra les dures condicions de vida i la cruel educació que reben els nens, basada en la tortura moral i la humiliació. Una sèrie d'esdeveniments misteriosos sacsegen el poble: una caiguda amb cavall del metge, la mort en accident d'una pagesa, l'apallissament d'un dels fills del terratinent propietari d'aquelles terres... Tot plegat va enrarint l'ambient, mentre el país i Europa sencera coven un conflicte bèl·lic de dimensions mai no vistes.

El cineasta austríac, que ha anat darrere aquest projecte durant més de deu anys, va explicar a Cannes que el seu interès és endinsar-se "en un grup de nens i mostrar què passa quan se'ls inculca uns valors considerats absoluts i com els interioritzen; si es considera un principi o un ideal com una cosa absoluta, sigui polític o religiós, es converteix en inhumà i condueix al terrorisme". De fet, havia pensat en el títol de La mà dreta de Déu, ja que "hi ha qui aplica al peu de la lletra els ideals i castiguen els que no els respecten al cent per cent".

Finalment, va optar pel títol de Das weisse band (La cinta blanca), en referència a la cinta que es posa als nens del poble als cabells o al braç, per recordar-los la innocència i la puresa després d'haver comès una falta. És a dir, l'altre gran tema de la pel·lícula. "A la nostra societat no es pot obviar el tema de la violència -afirma el cineasta-. Pel que fa a la culpabilitat, vaig créixer en un ambient judeocristià on sempre estava present. No cal ser dolent per convertir-se en culpable a la nostra cultura, simplement forma part de la vida quotidiana".

'El poble dels maleïts'

El caràcter cruel i pervers dels nens de La cinta blanca ha fet que es compari el film amb El poble dels maleïts, film de terror del 1960 sobre uns nens engendrats de manera misteriosa que sembren el terror en un petit poble.

Però hi ha un altre referent més directe. Haneke insisteix que no vol parlar específicament de les llavors del nazisme, sinó dels totalitarismes en general. Tanmateix, la seva pel·lícula, escrita per ell mateix amb l'assessorament de Jean-Claude Carrière (guionista habitual de Buñuel), fa referència a una realitat molt ben descrita pel filòsof Theodor W. Adorno a Minima moralia (Ed. Taurus), un assaig que data del 1951. Evocant les seves experiències a l'Alemanya rural dels anys 1910, Adorno escriu: "Certament hauria de poder deduir el feixisme dels records de la meva infantesa. Com un conqueridor a les províncies més llunyanes, el feixisme havia enviat allà, molt abans d'aparèixer ell, els seus emissaris: eren els meus companys de col·legi".

"Han estat nens -afegeix Adorno- els que han escenificat el somni abans que els adults estiguessin històricament madurs per fer-lo realitat. Jo vaig sentir la violència de les figures terribles a què aspiraven ser". I il·lustra les seves reflexions amb un exemple concret: "Els cinc companys que es van llançar sobre un company sol i el van apallissar, i quan es va queixar al professor el van acusar de delator, no són els mateixos que després van torturar els presoners?".

"La irrupció del Tercer Reich va agafar per sorpresa les meves opinions polítiques, però no els meus temors inconscients. Tots els motius d'aquella permanent catàstrofe els havia viscut tan de prop (...) que després vaig poder reconèixer-los en els trets de la dictadura hitleriana".

De tot això parla Michael Haneke en la seva pel·lícula, amb la qual busca sobretot plantejar preguntes: "L'art ha de fer preguntes i no avançar respostes, que sempre em semblen sospitoses, fins i tot perilloses".