• Imprimir

Entrevista: Cherien Dabis Directora d'origen palestí, divendres estrena 'Amerrika'

"Obama és només part d'un canvi més profund"

Bernat Salvà

Cherien Dabis a Barcelona, on ha vingut de vacances i ha aprofitat per promocionar la primera pel·lícula que ha escrit i dirigit
MIQUEL ANGLARILL

La directora nord-americana Cherien Dabis és filla d'un palestí i una jordana, i tenia 14 anys quan va esclatar la Primera Guerra del Golf. El seu pare havia necessitat molts anys per aconseguir un consultori mèdic d'èxit, però va perdre en pocs dies els pacients. Els serveis secrets van visitar el seu institut perquè va córrer el rumor que la seva germana de 16 anys amenaçava de matar George Bush. Totes aquelles experiències, passades pel sedàs de l'humor i l'esperança, s'han convertit en Amerrika, una pel·lícula independent sobre una mare palestina i el seu fill adolescent que aterren als EUA just abans de la Segona Guerra del Golf. Premiada per la crítica a Cannes, s'estrena demà passat a les pantalles catalanes. Cherien Dabis estava casualment de vacances a Barcelona la setmana passada i va accedir a promocionar el film.

¿Podem dir que Amerrika neix de la necessitat de trencar els estereotips sobre els àrabs als Estats Units?

Sí, definitivament. Tenia necessitat de fer aquesta pel·lícula, per tot el que li va passar a la meva família durant la Primera Guerra del Golf. Tot plegat em va provocar una gran impressió, que ha estat sempre a dins meu, i m'ha conduït, d'alguna manera, a fer aquest film.

Curiosament, ha tingut bones crítiques als mitjans de comunicació nord-americans, que tenen una important responsabilitat en la divulgació dels estereotips. No és contradictori?

La veritat és que no esperava atacs contra aquesta pel·lícula. L'important és que no es tracta d'una pel·lícula política. Ho és des del punt de vista del context, però realment parla de gent, és molt universal, i això era intencionat. Si els personatges haguessin fet discursos polítics, el film no hauria tingut aquest suport. Es tracta de la primera pel·lícula nord-americana que explica una història plena de força sobre els palestins des d'una perspectiva humana. Hi ha una línia molt fina que separa el suport o el rebuig a un film, i es tracta d'una línia que té a veure amb la política.

¿Creu que la pel·lícula pot ajudar també a trencar estereotips als països àrabs?

Evidentment, hi ha personatges nord-americans que són amables, i a més, el més agradable que surt al film és jueu. Això és un gran tema per al món àrab, que ha provocat reaccions molt diferents: que una dona palestina pugui tenir una amistat amb un home jueu als Estats Units. Al món veus moltes amistats com aquestes, i ho volia fer sortir a la pel·lícula.

¿S'ha notat l'arribada d'Obama al poder?

Només el fet que Obama fos elegit ja suposa un canvi molt important: canvia la percepció de la gent sobre els Estats Units, canvia els sentiments de molts nord-americans sobre el significat de tenir passaport dels EUA, i hi ha una gran esperança. Encara que Obama no hagi tingut temps de canviar gaires coses de moment, hi ha hagut un gran canvi inconscient. Pel que fa al conflicte amb els palestins, al que ha passat a Gaza fa poc, per primer cop en la meva vida he sentit nord-americans dir coses com: "Sembla que hi ha una violència desproporcionada", o "Està morint molta gent"... Es comença a qüestionar què és el que s'està fent realment. I mai abans havia sentit que es qüestionés. No crec que sigui només gràcies a Obama, crec que Obama només és part d'un canvi més profund que es va començar a produir sota l'administració de Bush, que és quan la gent es va començar a despertar i fer-se preguntes. Aleshores va aparèixer Obama, que és un orador brillant, va dir el que calia dir i va ser elegit. El canvi ja s'estava produint inconscientment, hi havia necessitat de canvi, d'esperança... I totes les peces del puzle van quadrar.

¿No posa massa esperança i optimisme a Amerrika?

Quan decideixes convertir una història tan autobiogràfica en un guió, insisteixes en els aspectes més esperançadors, més que en la part dolenta de la teva experiència.

¿I no fa curt quan denuncia el que han patit els palestins als EUA durant les guerres del Golf?

Hi ha moltes realitats diferents. Hi ha la realitat que pots veure en aquesta pel·lícula, que ha estat viscuda per molta gent. En altres parts d'Amèrica, la realitat és molt pitjor, i també hi ha llocs on la realitat diària és millor. Jo vaig decidir quina realitat volia retratar, que és la que jo conec. Algunes coses són molt universals, com emigrar a la recerca d'una vida millor, i altres són molt específiques, molt locals. Vull retratar la realitat que m'és propera, la realitat dels palestins que viuen a Amèrica, el seu costat humà, les seves vivències quotidianes. Més que explicar la història que tothom esperava, he volgut explicar el que conec. Vull explicar un altre tipus d'història, i l'esperança hi apareix de manera natural perquè hi era en l'entorn on vaig créixer.

¿Filmar la realitat propera forma part de la seva manera de concebre el cinema?

Filmar per a mi és un camí per explorar preguntes que jo mateixa em faig i un camí per compartir la meva pròpia experiència. No sé si serà sempre així. Ara mateix em baso en la meva pròpia experiència, faig un cinema personal en aquest sentit, tot i que també pot ser personal d'altres maneres.

L'actriu Hiam Abbass, que fa de germana de la protagonista, és coneguda gràcies a Els llimoners i El visitant. Com la va triar a ella i la resta del càsting?

De fet, l'únic intèrpret que coneixia i amb qui estava familiaritzada és Hiam Abbas, va estar en aquest projecte des de molt al principi. Per a Muna i Fadi [la mare i el fill, protagonistes principals] vaig estar fent càstings durant sis mesos fins que els vaig trobar: al Canadà, França i el Pròxim Orient. Nisreen Faour, que fa de Muna, viu a Haifa.

Amerrika reflecteix els problemes d'identitat dels palestins.

Jo vaig créixer en una ciutat molt petita d'Ohio, on tothom es coneix, tothom sabia d'on érem, on passàvem l'estiu, qui eren els nostres amics... I allà ens consideraven palestins. Cada estiu anàvem a passar les vacances al Pròxim Orient, on ens consideraven americans. I teníem la sensació de no pertànyer enlloc. Això va representar per a mi la primera crisi d'identitat. Tenim passaport d'Israel, dels Estats Units... Hi havia totes aquestes qüestions al voltant de qui sóc i on pertanyo... Això és una de les coses que exploro al film.

¿L'esperança que apareix a la pel·lícula la fa extensiva també a la situació de Palestina? ¿Se solucionarà algun dia el conflicte?

Tinc molta esperança a nivell humà, a nivell individual, però quan veig la situació dels palestins que viuen a Palestina, he d'admetre que és realment depriment, que si hi passo una temporada llarga, em deprimeixo i el meu sentit de l'esperança s'esvaeix. No puc deixar de creure que és possible trobar una solució, però és increïblement complicat. No sé si ho veuré solucionat en la meva vida.