• Imprimir

Mor a París als 89 anys Éric Rohmer, un dels fundadors de la Nouvelle Vague i cineasta en actiu fins fa dos anys

Un mestre de l'amor i la paraula

Bernat Salvà

Éric Rohmer en una imatge d'arxiu del 1985. Ahir al matí va morir a París a l'edat de 89 anys
EPA

Éric Rohmer, figura emblemàtica de la Nouvelle Vague i cineasta en actiu fins al 2007, quan va estrenar Els amors d'Astrée i Céladon, va morir ahir a París a l'edat de 89 anys. La seva productora, Margaret Ménégoz, va confirmar la notícia a mitja tarda. Rohmer estava hospitalitzat des de feia una setmana, van indicar els seus familiars, però no van donar detalls sobre la malaltia que li ha provocat la mort.

"Després d'Els amors d'Astrée i Céladon crec que em jubilaré", va afirmar Éric Rohmer a la Mostra de Venècia del 2007, en la qual va presentar aquesta pel·lícula. Dos anys i uns mesos després, sense gaire temps de gaudir de la seva retirada, ha mort a París, ciutat que justament dóna títol a un pack de tres DVD editat el mes passat per Intermedio, que inclou sis pel·lícules del cineasta ambientades a la capital francesa.

Rohmer situava sempre la paraula al cor dels seus films, que giraven al voltant de les converses i dels jocs amorosos. Al llarg de més de 50 anys de carrera, va dirigir 24 llargmetratges, a més d'un documental sobre els germans Lumière i diversos programes per a la televisió.

Thierry Frémaux, director del Festival de Cannes, va qualificar Éric Rohmer de "cineasta amb una obra única; sota l'aparença de la lleugeresa, posava en els seus films un rigor que el situa entre els directors més grans de la història".

Nascut el 4 d'abril del 1920 a Tulle, al centre de França, es deia en realitat Jean-Marie Maurice Schérer. Va ser professor de literatura abans de consagrar-se a la crítica cinematogràfica, com van fer també altres companys generacionals que després van estar al capdavant de la Nouvelle Vague, com Jean-Luc Godard i Jacques Rivette, amb qui el 1950 va fundar la revista Gazette du Cinéma. Un any després Rohmer va entrar a la revista Cahiers du Cinéma, peça clau de la Nouvelle Vague, i en va ser redactor en cap entre el 1957 i el 1963, període durant el qual va néixer el moviment que va canviar el cinema arreu del món.

Després d'escriure el guió de Tots els nois es diuen Patrick, filmat per Jean-Luc Godard el 1958, va dirigir el seu primer migmetratge, Sota el signe de lleó (1959). Amb Barbet Schroeder va fundar la productora Les Films de Losange, que encara existeix i que li va permetre desenvolupar el seu treball artesanal i independent.

Observador dels comportaments amorosos i de la representació social, va organitzar la seva obra al voltant de cicles de pel·lícules. Entre el 1962 i el 1972 va fer els sis Contes morals, adaptacions dels contes escrits per Marmontel al segle XVIII, entre els quals destaquen La meva nit amb Maud (1969) i El genoll de Claire (1970).

Als anys 1980 va dirigir els sis llargmetratges de Comèdies i proverbis, inspirats en l'obra d'Alfred de Musset. En destaquen Les nits de lluna plena (1984), El raig verd (1986), guardonat amb el Lleó d'Or de la Mostra de Venècia, i L'amic de la meva amiga (1987).

La darrera de les seves sèries és la dels Contes de les quatre estacions: Conte de primavera (1990), Conte d'hivern (1991), Conte d'estiu (1996) i Conte de tardor (1998). Entremig va dirigir Les rendez-vous de Paris (1994).

Tot i comptar ja amb 81 anys, el 2001 va estrenar L'anglesa i el duc, rodada amb plans digitals fixos i amb efectes especials de darrera generació. Triple agent (2004), una història d'espionatge ambientada a França als anys 30, va precedir la que seria la seva darrera pel·lícula, Els amors d'Astrée i Céladon, una adaptació de la novel·la L'Astrée, d'Honoré d'Urfé, rodada amb gran austeritat i amb actors poc coneguts (com era habitual en moltes de les seves pel·lícules).

Éric Rohmer va rebre, entre altres guardons, el premi Max Ophüls (1970), el premi Louis Delluc (1971), el Gran Premi Nacional del Cinema francès (1977), l'esmentat Lleó d'Or de Venècia del 1986 per El raig verd i un Lleó d'Or honorífic el 2001 pel conjunt de la seva carrera.