• Imprimir

Crítica cinema

Fer i refer el cinema

Carlos Losilla

Teniente corrupto

Dir.: Werner Herzog. Int.: Nicolas Cage, Val Kilmer, Eva Mendes.

EUA, 2009.

Werner Herzog és un cineasta estrany. Als anys 60 i 70 va fer films tan coneguts com Aguirre, la còlera de Déu o L'enigma de Kaspar Hauser. Després de la desmesurada Fitzcarraldo (1982) va passar una època de foscor i al segle XXI va tornar per capgirar el documental de manera espectacular amb experiments com Grizzly man o Encontres a la fi del món. Artista proteic i multiforme, ara ens ofereix el seu segon treball de ficció íntegrament nord-americà, després de Rescate al amanecer (2006).

Com no podia ser d'una altra manera, Herzog complica encara més les coses prenent com a punt de referència una obra mestra d'Abel Ferrara, Teniente corrupto (1992), i refent-la completament. Perquè això no és un remake, sinó una mena d'esbós, de joc intertextual, com quan Picasso recreava Las Meninas o Dalí refeia l'Angelus de Millet. El protagonista és tan problemàtic i monstruós com el personatge de Harvey Keitel a la pel·lícula de Ferrara, però ara és més a prop dels éssers retorçats als quals va donar vida Klaus Kinski a Aguirre o Fitzcarraldo, una mena de visionaris geperuts i deformes que transformen la realitat al seu pas.

La trama és convencional, gairebé no té cap importància, si no és pel fet que Herzog situa l'escenari del crim en una Nova Orleans post-Katrina que esdevé un lloc fantasmagòric i al·lucinat. I el que proporciona a la pel·lícula la seva veritable entitat és la fluctuació constant entre realitat i malson, la llibertat d'estil amb què Herzog s'apropa al material. Els que esperin un thriller convencional ja en poden fugir, perquè això no és cinema nord-americà sinó un superb exercici d'estil sobre la memòria arquetípica de Hollywood.