• Imprimir

La indústria del cinema estrena un 'remake' del film d'Alan Parker amb l'esperança d'emular entre el públic juvenil l'èxit precedent

Retrògrada 'Fama'

Marta Porter

El cinema adreçat als adolescents és una de les indústries que més diners genera i la combinatòria cançons pop i primers enamoraments i amistats el que més els interessa. No és estrany que des de Hollywood hagin volgut emular aquest gran èxit de la història del cinema, després d'esgotar la temàtica amb High School Musical i altres seqüeles, i veient l'èxit que va comportar el film Fama d'Alan Parker, que va provocar una segona part en format d'exitosa sèrie televisiva i després diversos reality shows a desenes de països.

És així com avui arriba a les nostres pantalles la nova versió de Fama, com un remake de l'original d'Alan Parker però adreçada al públic d'ara. I malgrat que la història és la mateixa -el procés d'aprenentatge d'un grup d'estudiants de dansa, cant, música i teatre durant quatre anys en una escola de Nova York-, la majoria d'escenes són calcades, una de les actrius es manté en el repartiment -la professora de dansa Debbie Allen és ara la directora de l'escola- i es recuperen els dos grans èxits musicals -l'oscaritzada Fame per als títols de crèdit i la intimista Out here on my own-, el resultat és més que decebedor.

Efectisme visual

Fama 2009, per distingir-la de la Fama d'Alan Parker de 1980, s'acosta més a la carrincloneria de High School Musical que al seu original. El seu director, el jove Kevin Tancharoen, troba l'efectisme, que no espectacularitat, en les escenes de ball, filmades com a grans videoclips que segons l'escena recorden l'estètica del Moulin Rouge de Baz Luhrmann o del Chicago de Rob Marshall -evidentment sense les seves magnífiques bandes sonores-. El problema és que si aquests dos films són innovadors en estètica, com ho era el Fama original, que de fet era la materialització de tots els recursos cinematogràfics del musical A Chorus Line -també versionat al cinema per Richard Attenborough (1985)-, o com ho van ser diverses pel·lícules de la dècada dels 80 que van exaltar diferents estils de dansa com Dirty Dancing (1987), Flash Dance (1983), Febre de dissabte a la nit (1977) o Pas decisiu (1977), totes elles una resposta a l'extraordinària All that jazz (1979, Bob Fosse), aquesta nova versió de Fama no aconsegueix innovar en res, ni a nivell coreogràfic ni musical ni estètic ni de guió.

Personatges plans

I és que més enllà de l'efectisme visual, Tancharoen i el guionista Allison Burnett no són capaços d'aprofundir en la psicologia ni en els problemes vitals dels personatges. És en aquesta superficialitat on el film perd tota la seva força.

Fama (2009) és una pel·lícula retrògrada comparada amb la de fa 30 anys. Hi ha escenes prou significatives per comprovar-ho, com la de la innocent protagonista de qui s'aprofita un productor de cinema, que si el 1980 despullava l'actriu Irene Cara davant una càmera de vídeo en el que es plantejava com una dramàtica violació, en aquest 2009 no deixa de ser un intent del guaperes per beneficiar-se la protagonista; o l'escena de l'intent de suïcidi del noi suspès, que en la primera versió es resol amb un simpàtic pas endavant de tornem a començar mentre que en aquesta segona es potencia la part depressiva i dependent del personatge; o fins i tot la tria de la parella protagonista, nen i nena blancs de família bona i de vestuari clàssic enfront als secundaris, de raça negra que s'han d'enfrontar a les seves famílies per aconseguir el que volen. Tot plegat, però, no deixa de ser un reflex de com ha evolucionat la societat nord-americana.

De consum ràpid

En resum, si la Fama d'Alan Parker va ser nominada a 4 Oscars i se'n va endur dos, a més d'un BAFTA britànic i un Globus d'Or, aquesta nova adaptació difícilment repercutirà en la societat juvenil del moment, avesada a consumir amb la mateixa rapidesa amb què se li mostren les imatges d'un videoclip.