• Imprimir

Entrevista: Santiago Fillol Ha codirigit amb Lucas Vermal 'Ich bin Enric Marco', un documental sobre aquest fals supervivent dels camps d'extermini nazis

"L'horror de l'Holocaust es desdibuixa per fer-lo digerible"

Bernat Salvà

Santiago Fillol és codirector, amb Lucas Vermal, d'un documental que es va estrenar als cinemes divendres
INTERMEDIO

Els festivals de cinema de Locarno, Sant Sebastià, Las Palmas i, ben aviat, Rotterdam són testimonis de la presentació d'Ich bin Enric Marco, l'opera prima de Santiago Fillol i Lucas Vermal. Nascut a l'Argentina i establert a Barcelona (dóna classes a la Pompeu Fabra), Fillol ens explica les motivacions que hi ha darrere aquesta pel·lícula.

No jutgeu el personatge, deixeu que sigui l'espectador que es posicioni. És això el que preteníeu?

Sí i no. Sí que ens posicionem, volem mostrar com aquest home s'enfronta a les seves pròpies contradiccions, el volem veure jutjat pels seus propis dimonis, i no per imposicions des de fora. Anem al camp on suposadament va estar i el fem enfrontar-se, plànol contra plànol, a un supervivent real. La pel·lícula no evita posicionar-se, però sí que pren com a decisió no jutjar-lo i rehabilitar-lo, sinó mostrar el seu intent de refer una cosa impossible de refer, el seu viatge al fons d'una impossibilitat enorme.

Va ser difícil no deixar que us utilitzés per rehabilitar-se davant l'opinió pública?

No, per la distància que vam prendre. Feia 60 anys que ell no tornava a aquests llocs, i hi va tornar perquè hi havia una càmera que n'havia de ser testimoni. Volíem veure aquest home intentant reconstruir una història perquè li havia caigut a terra la història anterior, els patètics intents per rehabilitar-se.

Parlant d'aquest film heu citat Primo Levi i la banalització del testimoni. A què us referíeu?

Primo Levi deia que tenia por que les paraules, el relat del record del dolor, substituïssin l'experiència del record. Volia que quan tornés al record, tornés no a les aromes, als colors..., i no a les paraules que el descrivien. Tenia pànic a convertir-se en un professional del relat, que és exactament en el que es va convertir Enric Marco. Els supervivents pateixen una pèrdua de la dignitat humana, i això és molt difícil de transmetre. Enric Marco, en canvi, transmetia històries èpiques de la superació de l'home davant de l'adversitat... Una manera molt estètica de mostrar l'horror. I tot això no simplement parla d'Enric Marco, sinó també dels mitjans de comunicació que els van posar en escena, i de quin tipus de relats escullen. És en aquest sentit que parlem d'una banalització, com la que es dóna també a pel·lícules com La vida és bella.

Et sembla un altre exemple de banalització de l'Holocaust?

Sí, l'horror es desdibuixa per fer-lo més digerible. Com es fa també a El nen del pijama de ratlles. Aquest cas em sembla especialment barroer, perquè es busca que l'espectador s'identifiqui amb el fill d'un oficial nazi, i només així es crea empatia amb l'horror. Em sembla especialment greu que es passi aquesta pel·lícula als instituts, i no Noche y niebla d'Alain Resnais o Shoah de Claude Lanzmann. Aquestes pel·lícules han reforçat un tipus de relat que fa el tema accessible a tot el món, amb una certa bona intenció.

Què és el que feia Enric Marco...

Hi ha una part important que diu Carme Vinyoles al documental: els veritables supervivents són éssers més hermètics, més críptics. Això és important. Els costa ordenar, articular el relat, perquè la seva experiència ha estat tan desmesurada... Enric Marco ho explicava tot de manera totalment articulada. Havíem d'haver sospitat d'ell, i en canvi, mai ho vam fer, perquè als mitjans de comunicació ens ho donava tot. Aquest és el tema tangencial que aborda el documental, aquesta idea de transmissió benintencionada de relats que són complexos, i que s'acaben banalitzant i fent emotius. Però al final tampoc acaben de deixar el pòsit que haurien de deixar.

En quin moment salta l'espurna i us adoneu que aquí hi ha una pel·lícula?

Vam conèixer el cas d'Enric Marco per la premsa, però vam decidir fer la pel·lícula quan el 2007 tornem a tenir notícies de Marco, que explica la seva veritable història: que va anar a Alemanya, va ser empresonat... Quan ens vam acostar al personatge, ens va explicar que estava escrivint la seva segona autobiografia, i ens va semblar al·lucinant, potser és l'únic cas al món d'algú que escriu una segona autobiografia, perquè la primera havia caducat. Havia de refer el passat per intentar que fos equiparable a l'anterior. Ens va semblar magnífic, volíem fer una pel·lícula sobre l'intent desmesurat per aconseguir això. Per dir-ho de manera pedestre, és com si tu em dius que la teva nòvia és Claudia Schiffer i quan ens trobem, resulta que és morena, però tu em dius: "Mira-te-la bé, en realitat és rossa".