• Imprimir

Crítica cançó

Excels martiri

Pere Pons

Martirio

L'Auditori, 4 de desembre.

Fa vint-i-cinc anys, darrere una peineta i unes ulleres fosques, Martirio va prendre l'alternativa a la plaça del Rei de Barcelona. En la seva qualitat d'artista adoptiva caldria fer-la beneficiària de la cèlebre profecia de Francesc Pujols en la qual aventurava que arribaria el dia en què els catalans ho tindríem tot pagat. Sobretot mentre ens segueixi regalant nits d'art majúscul com la que va despatxar a la sala 2 de l'Auditori envoltada d'amics, un assortiment generós de col·legues (Mayte Martín, Ángel Pavlovski, Lídia Pujol, Mario Pacheco?) i un públic que va deixar la taquilla sense bitllets per veure la dona de les mil calories.

Els seus concerts són realment un martiri excels i una invitació a gaudir del gest, la paraula, l'humor, l'expressió, la sensibilitat i l'encant d'una dona estupenda. Tota ella colorista i republicana, va cantar per Kiko Veneno (El productor), Serrat (Tiempo de lluvia), Carlos Cano (María la portuguesa) o Gardel (Volver), Marifé de Triana (La bien pagá) o Concha Piquer (Ojos verdes) i va enlluernar d'igual manera amb el rescat de peces d'autoria pròpia com Madurito interesante, entre altres.

La companyia immillorable de dos músics de joventut i compenetració prodigioses com són el seu fill Raúl Rodríguez (guitarra) i Jesús Lavilla (piano) van arrodonir de meravella una sessió màgica i emocional com n'hi ha hagut poques.

La naturalitat i l'art amb què Martirio sap fer conviure la copla, el jazz, el flamenc, el blues, el tango, la cançó, el bolero, les aromes del Carib i les essències dels fandangos de Huelva la fan mereixedora d'una grandesa que potser algun dia li reconeixeran. Mentrestant, encantats de seguir sotmesos als seu martiri com a mínim vint-i-cinc anys més.