• Imprimir

Jordi Carrió presenta el poemari artístic 'Els dies que vindran'. La Sala Dalmau celebra els 30 anys amb una retrospectiva de Torres-García. Albert García Espuche presenta un llibre sobre el joc

Tres esdeveniments i una reflexió

Xavier Barral

Carrió, poeta de l'art. L'editorial Fonoll de Juneda ha publicat un llibre molt original amb un bell pròleg de D. Sam Abrams. És un recull deliciós de poemes en prosa, Els dies que vindran, en què Jordi Carrió allibera la sensibilitat artística que porta molt discretament. Tot és art en aquest petit poemari delicadament editat, i no sols per la qualitat de l'escriptura, sinó també pel poder d'evocació del contingut. Els poemes són homenatges a artistes universals d'aquí, com ara Miró, Tàpies, Brossa, Guinovart, Hernández Pijuan, Foix i Ponç, i de fora, com ara Cézanne, Duchamp, Muybridge, Saura i Goya. L'autor ha volgut escriure cada text pensant en persones determinades que d'una manera o altra l'han inspirat, com ara Montllor, Coca, Panyella, Bohigas, Vicens, Giralt-Miracle, Malet i altres del seu entorn més íntim. Que Carrió se sent proper a Tàpies ja ho va demostrar escrivint un recull de bibliòfil, 7 poemes a Tàpies, el 2007. L'art i la vida, la contemplació de l'art, el diàleg amb les arts enteses en el sentit més ample i universal, poesia, teatre, música, pintura, escultura, fotografia. Els dies que vindran és un fragment d'un vers del poema Paisatge amb figures, de Gabriel Ferrater. La portada és el gos d'aquell quadre emblemàtic de les figures negres de Goya. Al poema Nu baixant l'escala, dedicat a una model tot rememorant Muybridge i Duchamp, Carrió reviu el moviment de l'art, la plasticitat de la figura, l'estètica virtuosa del ritme, mentre desplaça la mirada pels turmells, l'exacta paràbola que dibuixen les mans o la innocència dels ulls. Si Tàpies, com els poetes-artistes orientals, parla amb la mà, Carrió pinta escrivint.

Homenatge a Torres-García. La Sala Dalmau, per celebrar els 30 anys, presenta una exposició monogràfica dedicada a Joaquín Torres-García (1874-1949), l'artista de Montevideo que va ser tan important per al desenvolupament de les novetats artístiques del segle XX entre els dos continents. L'exposició de la Dalmau és una veritable retrospectiva, una exposició de museu. Les principals etapes de la trajectòria de l'artista s'hi troben representades, des del noucentisme i el neoclassicisme, passant amb insistència pels anys 1926-1932 i la seva presència a París, fins al constructivisme més madur. També s'hi admiren exemples de les cèlebres joguines de fusta en el marc d'una gran varietat de tècniques i estils, moltes obres inèdites, com el petit esbós del monestir de Pedralbes, del 1898, donat anys més tard al doctor que l'havia operat d'apendicitis. Si les antigues Galeries Dalmau havien exposat Torres-García diverses vegades des del 1912, ara la tradició del nom queda palesa amb aquesta mostra de la qual no m'atreveixo a destacar cap obra entre tanta qualitat.

Jocs i jugadors a la Barcelona del 1700. Albert García Espuche dirigeix una col·lecció molt innovadora del Museu d'Història de Barcelona al voltant de la Barcelona del Born, la del 1700. Història, arqueologia, art, documents mai publicats, són la base dels estudis. Després dels jardins, la dansa i la música, ara acaba de sortir el volum tercer que tracta d'una Barcelona inesperada, de lleure, jocs, esports i trinquets o llocs de joc d'accés públic que des de finals del segle XVI es van anar regulant i delimitant en espais urbans determinats. El gust creixent pels jocs de pilota, la influència francesa en el desplegament de nous jocs col·lectius i els jocs més privats com els daus, les cartes, els jaquets i els escacs ens són explicats en detall per García Espuche. Descobrireu en aquest llibre totes les curiositats sobre els antecedents de molts dels nostres jocs i dos estudis monogràfics, sobre l'origen dels naips i sobre els objectes de joc i joguines trobats a les excavacions de la ciutat. Descobrireu que la Barcelona del segle XVIII era una ciutat de jocs i de jugadors, també de negocis del joc i, per què no, de les arts dels jocs.

Catalunya a Venècia. La 53 Biennal de Venècia acaba de tancar. Catalunya hi ha tingut pavelló propi; esdeveniment considerable, promogut per l'Institut Ramon Llull. S'hi veia una proposta de Valentín Roma, La comunitat inconfessable, amb intervencions de J. Vila-Puig, E. Pujol, D.G. Andújar i P.G. Romero, destinada a explorar les formes d'intervenció social adoptades per algunes practiques artístiques que es desenvolupen a l'entorn de la idea del que és comunitari. Volia ser trencadora i era interessant però molt minoritària. Al pavelló d'Espanya, en canvi, la selecció d'Enrique Juncosa oferia un conjunt excepcional d'obres de Miquel Barceló, de gran impacte mediàtic. Era sempre ple. Proposo que es reflexioni políticament: quina orientació ha estat la més encertada en funció dels objectius que es volen assolir amb qualsevol presència artística nacional a la Biennal de Venècia?