• Imprimir

Crítica cinema

La vida sempre mana

Carlos Losilla

Los condenados

Dir.: Isaki Lacuesta. Int.: Daniel Fanego, Arturo Goetz, Leonor Manso.

Espanya, 2009

Què farà Isaki Lacuesta després de La leyenda del tiempo? Aquesta pregunta rondava pels cercles cinèfils des que es va estrenar aquella pel·lícula inoblidable, un del cims de la no-ficció catalana juntament amb alguns altres treballs de Joaquim Jordà o José Luis Guerín. La resposta ha estat molt complexa, ja que Lacuesta ha fet moltes coses: curtmetratges, exposicions, experiments en diversos formats? Era d'esperar en un cineasta inquiet com és ell. El que no era d'esperar és un llargmetratge com Los condenados, una ficció aparentment clàssica, d'una immaculada transparència narrativa, dedicada a rastrejar les empremtes d'una generació de lluitadors polítics que no té res a veure amb la seva.

L'atmosfera claustrofòbica d'unes excavacions on un grup d'antics guerrillers i uns quants joves intenten trobar el cos d'un company assassinat fa anys, serveix a Lacuesta per reflexionar sobre la lluita armada i arribar a conclusions gens tranquil·litzadores. Alhora, no obstant, el retrat d'aquest món tancat li permet fer-lo esdevenir una mena d'abstracció en el temps i l'espai -només sabem que som en algun lloc de Llatinoamèrica- que parla més dels mites que de la realitat, de les fantasies de l'imaginari humà que del seu comportament. D'aquí la grandesa de Los condenados, retrat d'un absència i un fantasma, però també de la vida que continua al voltant de tot això, dels banys al riu, dels dinars amb els companys? Doncs així la seva malenconia per uns ideals malmesos i perduts queda compensada per una vitalitat contagiosa, per una energia que es transmet a les imatges i la transforma en una de les pel·lícules més vives del cinema català dels darrers anys.