• Imprimir
• Enviar

Entrevista: Isaki Lacuesta El director estrena la seva pel·lícula 'Los condenados', premi Fipresci al Festival de Sant Sebastià

"Potser confio massa en un espectador actiu"

Xavier Roca

Isaki Lacuesta parla del pes dels fets del passat a 'Los condenados', rodada a la selva amazònica
VINCENT WEST

Després de Cravan vs. Cravan i La leyenda del tiempo, el gironí Isaki Lacuesta estrena Los condenados, pel·lícula sobre les seqüeles de la lluita armada que va ser guardonada per la crítica internacional al Festival de Sant Sebastià .

Tot i que en la seva filmografia sempre ha volgut diluir les fronteres entre el documental i la ficció, aquest és el seu film més clarament cenyit a la ficció.

No es tracta d'una qüestió voluntària a priori. L'origen és un documental que vaig rodar mentre participava en una excavació clandestina per trobar restes de la Guerra Civil. Però finalment em va semblar que la ficció era la forma més adient per a la història que volia explicar, que en el fons és un relat moral. De tota manera, també incorpora elements documentals: la relació amb els actors estava molt oberta a improvisacions, de la mateixa manera que el rodatge estava condicionat als canvis de clima.

Vostè ha dit que a Los condenados volia conjugar la paraula amb la importància dels rostres, però també atorga molt protagonisme al paisatge.

M'agradava molt la idea que els personatges anessin sent devorats pel paisatge.També volia reflectir com, mentre tenen lloc les tragèdies personals, la natura segueix creixent al voltant.

¿El rodatge a la selva amazònica va ser dur?

Sí, és complicat per la logística que suposa i per les dificultats físiques; les serps que hi surten són serps reals, per exemple. En aquest sentit és un avantatge procedir del documental, ja que qualsevol rodatge és més dur que un de ficció. Em vaig emportar al rodatge Con el corazón en las tinieblas, el llibre d'Eleanor Coppola sobre el rodatge d'Apocalypse now, per consolar-me en els moments difícils.

Parlant d'Apocalypse now, un dels seus referents literaris és Joseph Conrad.

Sí, Conrad és la influència principal de Los condenados pel que fa a l'atmosfera.

Veient la pel·lícula vénen el cap els westerns de Sam Peckinpah, que també són relats sobre vells companys d'armes que es retroben.

És absolutament cert! Peckinpah m'agrada moltíssim, i hi ha escenes que remeten conscientment a Duel a l'Alta Sierra. Los condenados té un cert punt de western crepuscular, d'aquests pistolers que ja han viscut el seu millor moment.

Los condenados s'ambienta en un país llatinoamericà, però mai no es fa referència explícita a quin és.

Volia parlar de temes universals. L'elecció de Llatinoamèrica va venir perquè el projecte va començar a cobrar forma a l'Argentina i per interessos dramàtics. Però temia que contextualitzar la història en un lloc concret fes pensar a la gent que es tractava d'una història sobre aquell país, i jo no volia parlar de la memòria històrica sinó de com el present pot condicionar el futur. La pel·lícula comença de forma més explícita i cada cop va mostrant més forats que ha d'omplir l'espectador. Potser confio massa en un espectador actiu i participatiu.

Una de els escenes claus és un llarg primer pla de Bárbara Lennie, amb un monòleg de set minuts de durada.

Amb Bárbara vam treballar primer amb notes sobre el que havia de dir en aquella escena, i vam escriure el text mitja hora abans de rodar. Primer tenia planejat mostrar l'escena en diversos plans, però un cop vaig veure la seva interpretació vaig pensar que no podia tallar per enlloc i vaig decidir mantenir una única presa. És el moment que més m'agrada, tota la pel·lícula gravita sobre aquest pla.

En els darrers anys han aparegut en el panorama del cinema català directors que han aconseguit premis i prestigi crític a partir de propostes experimentals i arriscades, com Jaime Rosales, Marc Recha, Albert Serra i vostè mateix. ¿Tenen consciència generacional?

Es tracta d'un grup de gent molt ampli que treballem amb inquietuds molt semblants. I el més maco del que ha passat és el diàleg intergeneracional que s'ha establert amb directors més veterans, com Pere Portabella, el desaparegut Joaquim Jordà o José Luis Guerín, amb qui ens uneix una sensibilitat semblant.

Alguns d'aquests noms van formar part de l'Escola de Barcelona, als anys 60. ¿Se senten hereus del seu llegat?

Sí, pot fer-se una comparació pel fet que som un grup de gent que té relació entre si i treballa al marge de la gran indústria. I també per la falsa oposició que a vegades s'estableix amb el pol madrileny. Nosaltres tenim molta relació amb directors com Javier Rebollo, Chema Rodríguez o Jonás Trueba, igual que els de l'Escola de Barcelona tenien amistat amb Mario Camus o Basilio Martín Patino.