• Imprimir

El músic francès Yann Tiersen avança avui a Razzmatazz el que serà el seu novè àlbum, 'Dust lane'

"Ni Coldplay ni Stravinsky"

Andreu Gomila

Yann Tiersen diu que ha fet un treball prou polític, prou elèctric i prou electrònic
FRANK LORIOU

Yann Tiersen, conegut arreu per ser el compositor de les bandes sonores de Good bye Lenin i Amélie, aterra aquesta nit al Razzmatazz barceloní amb un disc nou que sortirà en breu del forn, Dust lane, el novè de la seva carrera. Ell, bretó de naixement, i un dels músics més inspirats del continent, ha revolucionat moltes coses en el terreny del pop rock. El nou treball, segons ens diu en entrevista telefònica, és allò que fa temps que volia fer: "És prou polític, prou elèctric i prou electrònic. I les cançons, sí, són importants. Es canta tot. És molt diferent del disc anterior, Les retrouvailles. És més rocker, però no en el sentit clàssic. Es pot fer rock amb una orquestra. No crec que Stravinsky sigui només música clàssica ni que Coldplay sigui un grup de rock".

Trencar fronteres és la seva especialitat, molt contemporània, del rock a la clàssica, de John Cage a Jacques Brel. Diu que mai, per exemple, ha escrit la banda sonora d'una pel·lícula pensant en la pel·lícula, en l'argument. Tot i l'èxit assolit, afirma que és incapaç de posar música a un film.

Les emocions

"La música és un llenguatge lligat veritablement a les emocions -diu el músic-. Penso que la música sobreposada a imatges, de fet, no té cap sentit. No crec en un compositor que veu un penya-segat i sent el mar, pugui posar-hi música a sobre. Després potser podrà dir que aquesta imatge el va inspirar, però parla d'un cert estat dins seu que va fer possible que compongués aquesta música".

Tiersen creu en el que fa, en la mirada més enllà de les etiquetes i els estils. Domina els instruments clàssics i els moderns. Per a ell, tot són imatges i, sobretot, emocions. "Per a mi la música és tan plena de significats precisos, d'imatges precises, que m'és impossible comparar-la a res", afirma. "Us considereu, doncs, un transmissor d'emocions?", li preguntem. "La música és molt important en la meva vida i, per tant, per a les emocions. I sempre depens, doncs, de l'estat de qui t'escolta. Al darrer àlbum, hi ha veu per a tot. No és únicament instrumental. Però tampoc no són cançons regulars. Més que mirar els mots, voldria que la gent mirés el conjunt".

El músic francès ha treballat amb el bo i millor del pop rock i la cançó europea, amb Dominique A, Jane Birkin, Françoiz Breut, Bertrand Cantat (Noir Désir), Neil Hannon (The Divine Comedy), o Stuart Ashton Staples (Tindersticks). Tot, segons ell, ha estat fruit de la casualitat, de l'entesa. "No és que digui: vull gravar una cançó amb aquest o aquest altre. Et trobes amb algú i parles, i arribes a la conclusió que voldries fer alguna cosa plegats", afirma.

El nou CD compta amb la col·laboració de Syd Matters, Orka i Matt Elliott, entre d'altres. Elliott, precisament, serà el teloner de Tiersen aquesta nit. I que ningú no es pensi que assistirà a un xou minimalista, conceptual. Els concerts del músic francès són pura energia.