• Imprimir

El pianista Francesc Burrull rep un intens homenatge amb motiu del seu 75è aniversari acompanyat de Serrat, Llach, Raimon i Motta

El dissetè 'jutge'

Pere Pons

Dyango, Luis Cobos, Carme Canela, Laura Simó, Pedro Ruy Blas i Kitflus amb el pianista Francesc Burrull
PERE VIRGILI

Hi va haver un temps en què ser músic era un ofici tan respectable com fer de fuster o mecànic. Així com uns escombraven les serradures o combinaven els engranatges, el músic s'asseia davant del pentagrama disposat a escriure les notes escaients perquè la partitura estigués polida i llesta, la seva dinàmica -harmònica i melòdica- permetés la posada en marxa del motor sonor i la seva estructura adquirís prou consistència perquè l'obra consumada reflectís bellesa i funcionalitat en la forma i solidesa i perdurabilitat en el contingut. D'aquesta època prové Francesc Burrull (Barcelona, 1934), un mestre artesà de l'ofici musical que diumenge a la nit va rebre un merescut homenatge de la Societat d'Artistes, Intèrprets i Executants (AIE).

Passaven pocs minuts de les vuit de la tarda i la seu d'aquesta entitat al barri de Sants s'anava omplint d'una família que ha anat eixamplant-se al voltant de Burrull després de més de mig segle de trajectòria. Una prole que compta amb membres provinents dels més contrastats estils i gèneres musicals, que uneix les més diverses generacions i que aquella vesprada feia compartir taula i cobert a figures de fama planetària amb oficials de primera magnitud, professionals d'autèntica rellevància i operaris de reconeguda solvència. Alguns d'ells van pujar a l'escenari per deixar palès amb el seu art un amor incondicional, com va ser el cas de Laura Simó, Carme Canela, Joan Vinyals, Kitflus, Pedro Ruy Blas, Miquel Àngel Cordero, Quim Soler, Jordi Ruiz i Dyango. Fins i tot el president de l'AIE, Luis Cobos, va desempolsar el saxo per fer a duet aquell Viento del sur que anys enrere també havien interpretat junts en homenatge a Ricard Roda.

Claca il·lustrada

Altres presents insignes com Josep Maria Borràs, Joan Albert Amargós i Joan Manuel Serrat van optar per fer de claca il·lustrada. De mestre de cerimònies va oficiar el mediàtic Òscar Dalmau, àlies DJ Phil Musical, que a banda de ser un connaisseur del pop vintage català és veí de l'homenatjat.

Sincerament agraït però al mateix temps aclaparat de tantes atencions, Burrull va preferir que fos un audiovisual del periodista Jordi Roura el que parlés per ell. A la pantalla una successió de fotografies i músiques ens descobrien les primeres passes d'un jove inquiet que les companyies discogràfiques del moment van rebatejar com a Frank Martin. Queda ben retratada la seva passió pel jazz, ja fos com a vibrafonista de Tete Montoliu o a través de formacions històriques com el Latin Combo. Però també la seva aportació a la música popular al costat de figures com La Voss del Trópico i, sobretot, com a modista sonor d'aquells nous cantaires que van ser Serrat, Llach, Raimon, Motta, La Trinca, Pere Tàpies... Una funció que li podria valer ben bé la distinció de dissetè jutge de la Nova Cançó. Perquè aquella necessitat de "cançons d'ara" no hagués estat satisfeta sense "la música del moment" que va saber aportar.