• Imprimir

Entrevista: Antonio Naharro i Álvaro Pastor Directors de 'Yo, también', sobre la síndrome de Down

"Tots nosaltres tenim alguna discapacitat"

Xavier Roca

Álvaro Pastor (esquerra) i Antonio Naharro a Sant Sebastià
REUTERS

Aquest divendres s'estrena Yo, también, el primer llargmetratge dirigit per aquest tàndem de realitzadors, que parla de la dificultat dels afectats per la síndrome de Down per tenir una vida laboral i -sobretot- sexual normalitzada. Lola Dueñas i Pablo Pineda -llicenciat universitari amb síndrome de Down, el primer d'Europa- es van endur les Conchas de Plata a les millors interpretacions al Festival de Sant Sebastià gràcies a la química que desprenen en pantalla.

El que crida més l'atenció de Yo, también és el tema de la síndrome de Down, però en el fons es tracta sobretot d'una història d'amor impossible.

A.N. Sí, la síndrome és l'oportunitat per parlar de les pròpies discapacitats que tots tenim, en certa mesura. Teníem interès per la síndrome de Down -jo tinc una germana que en té, i que actua a la pel·lícula-, i ja n'havíem fet un curtmetratge. Però quan vam veure un reportatge televisiu sobre Pablo Pineda ens va colpir tot el que explicava sobre com vivia les relacions sentimentals. En conèixer-lo vam construir la història en poc temps, de seguida vam trobar els personatges. Però tampoc no hem volgut fer una apologia de les relacions sexuals en els malalts.

La pel·lícula també posa en qüestió el concepte de normalitat, o el que convencionalment s'entén com a tal.

A.N. Dins de cada un de nosaltres hi ha una part, diguéssim, normal i una que no ho és tant. Cadascú té les seves mancances. Tots som normals o anormals de manera similar, només que amb les nostres pròpies característiques. I, sovint, quan ens sentim normals voldríem no ser-ho tant i destacar per sobre de la resta de la gent, i quan ens sentim estranys desitgem ser com tothom.

¿Heu tingut alguna intenció didàctica o divulgativa amb la pel·lícula?

Á.P. Pot ser que al final acabi resultant didàctica perquè l'espectador aprengui alguna cosa que desconeixia sobre la síndrome de Down, però no era la nostra pretensió. Quan expliquem peculiaritats d'aquesta característica genètica no ho fem amb afany d'instruir sinó d'entendre el personatge.

Com s'aconsegueix parlar d'aquests temes sense caure en el paternalisme o la compassió lacrimògena, que són els grans riscos?

A.N. És que tant Álvaro com jo intentem no caure-hi en la nostra vida quotidiana, i quan ho fem ens n'adonem de seguida i mirem de rectificar.

L'estètica de la pel·lícula fa pensar en el britànic Ken Loach.

A.N. Ken Loach és un director que ens agrada molt, com també d'altres realitzadors britànics realistes com Mike Leigh o Michael Winterbottom. Á.P. Algunes de les referències estètiques amb les quals vam treballar amb el director de fotografia van ser Wonderland, de Winterbottom, o la pel·lícula independent nord-americana Half Nelson. Volíem un rodatge lleuger que donés una aparença d'espontaneïtat a les imatges.

Una aparença que és difícil d'aconseguir i que de vegades suposa molta feina prèvia, especialment quan es treballa amb actors no professionals.

A.N. Sí, el rodatge era com un descontrol controlat. Volíem incorporar la realitat del moment al rodatge, reconstruint el guió en funció del que passava.

Julio Medem és un dels productors de la pel·lícula. Quin paper hi va jugar?

A.N. Va entrar en el projecte després de llegir el guió. Ell és psiquiatre a més de cineasta i té sensibilitat per a aquests temes, com ho ha demostrat produint els documentals Uno por ciento, esquizofrenia i Qué tienes debajo del sombrero. Medem confia que la creativitat també ven, i ens ha donat una llibertat total a l'hora de fer la pel·lícula.

Com es reparteixen les funcions, dirigint a quatre mans?

Á.P. Durant la preparació de la pel·lícula posem totes les idees en comú. Ja en el rodatge, en general Antonio està més amb els actors i jo m'encarrego sobretot dels aspectes tècnics.

Crida l'atenció la popera banda sonora de Guille Milkyway.

Á.P. Li hem donat molta importància a la música i al so en general, que de vegades el cine espanyol descuida. Volíem comptar amb la música des del començament del projecte, i vam triar un músic de pop per no fer una música només narrativa. A més, ens agradava molt la seva cançó La revolución sexual amb La Casa Azul; una revolució sexual és també el que, en certa manera, viu el protagonista.