• Imprimir

'La huérfana', de Jaume Collet-Serra, omple de tensió l'Auditori de Sitges mentre es donen visions de llibertat

Presos, orfes i opressors

Teresa Bruna

Jaume Collet-Serra amb Isabelle Fuhrman, una de les nenes d''Orphan'
TJERK VAN DER MEULEN

Una família que ha perdut un nadó adopta una preadolescent per posar-hi tot l'amor que els punxa per dins. Sovint les coses no són el que semblen, però el desenllaç no és cap tòpic.

Jaume Collet-Serra va començar al revés que molts cineastes catalans: pels Estats Units. "M'agraden les pel·lis americanes i només amb el que disfrutes pots aportar alguna cosa". Tenia 18 anys. Li va sortir l'oportunitat de fer La casa de cera, un subproducte del qual no va acabar de llegir el guió, però "amb un pressupost que no podia rebutjar". I li va obrir la primera porta.

Als 35 anys ja n'ha obert diverses i torna a casa per presentar Orphan, un èxit que ha recaptat 45 milions de dòlars als Estats Units. L'acompanya Isabelle Fuhrman, una dels tres nenes protagonistes que hi surten, avui amb 12 anys però amb només 10 quan es va rodar. "Treballar amb nens és complicat, només poden rodar 4 hores al dia. Però ha valgut la pena pel descobriment".

Efectivament, Isabelle regala matisos durant més de dues hores: "És la meva primera pel·lícula. Ara faré de princesa bona", diu la més inquietant de les nenes que fins ara hem vist per Sitges.

Collet-Serra ja està acabant de lligar un thriller que rodarà a Berlín. La propera a Barcelona? Diu que li agradaria!

Presons diverses

Àngel Sala, director del festival, s'ha permès dir que Celda 211 és boníssima. "Ho puc dir perquè no va a competició". I és que, sobre la novel·la de Francisco P. Gandul, Daniel Monzón ha creat una microsocietat dins la presó. Arrenca el dia que esclata un motí, just quan un nou funcionari (Juan Oliver) entra a la galeria i hi queda atrapat. Haurà de mentir per sobreviure i d'aquí en surt una amistat impossible amb el veterà Malamadre, assassí condemnat per sempre, interpretat per un immens Luis Tosar.

És una reflexió contra el poder en què rep bastonada tothom, sobretot el sistema penitenciari. "Passen coses. Vaig entrar a l'Auditori i vaig percebre una sensació electritzant", va dir Antonio Resines, que interpreta el funcionari ultraagressiu. Els ostatges per negociar són quatre etarres i el govern ordena que no els passi res: "És la primera vegada que es parla d'ETA així en una pel·lícula. Això és valent", continua Resines. Electricitat o tensió al màxim, Celda 211 va hipnotitzar un públic seduït sense remei per Malamadre. Quines coses té el cinema!

Una família manté els seus fills allunyats de tota vida exterior. El titular és claustrofòbic, però Dogtooth, pel·lícula a competició ja premiada a Cannes, és tan surrealista com imaginativa. És tan sols el segon treball de Giorgos Lanthimos (Grècia, 1973) i, tard o d'hora, algú l'etiquetarà com "de culte". Si l'ús de la càmera ja és notable -llargs silencis fixos-, l'argument és ple de situacions grotesques que et mantenen atrapat. Tot signe exterior és justificat: quan passa un avió, la mare s'afanya a tirar-ne un de joguina al jardí i dir que ha caigut, i la veu de Frank Sinatra és la de l'avi.

Però no és un simple divertiment: és l'horror de la falta de llibertat, de les famílies angoixants i d'un incest, preferible a acceptar una contaminació informativa de l'exterior. Només una esperança: "Quan us caigui un ullal estareu preparats per sortir", diu la mare. La llibertat té un preu molt alt.