• Imprimir

Entrevista: Joan Ollé El director de teatre inaugura Temporada Alta amb l'espriuà 'El jardí dels cinc arbres'

"Espriu es va acabar després de la guerra"

Andreu Gomila

Joan Ollé, a l'Ateneu Barcelonès
MIQUEL ANGLARILL

Després de Rodoreda, Pla i Estellés, Joan Ollé continua escrivint el seu cànon sobre la literatura catalana del segle XX amb la representació d'El jardí dels cinc arbres, a partir de l'obra poètica i narrativa de Salvador Espriu. És l'espectacle que demà inaugurarà oficialment el festival Temporada Alta.

Per què ha deixat de banda el teatre d'Espriu?

Perquè el teatre és una entitat en si mateixa i, si fas una obra de teatre, fas una obra de teatre.

¿No volia repetir Ronda de mort a Sinera, de Ricard Salvat?

En primer lloc, voldria dir que aquest és un espectacle enterament dedicat a Ricard Salvat. Va ser ell qui ens va ensenyar les possibilitats dramàtiques d'Espriu... ¿No repetir Ronda de mort? Hi ha alguns moments de coincidència, com l'Esperanceta Trinquis, la baralla dels dos Cecs Captaires... Però l'enfocament és diferent. Aquí, el que jo em demano, i el títol ho explica una mica és: Sinera, com a paradís perdut. Darrerament se sent parlar molt de la pàtria, tothom és patriota, i un dia em vaig demanar quina era la meva pàtria. I de cop i volta em vaig adonar que era l'olor de pa del forn del barri quan era petit, quatre cançons que cantava el meu avi i, curiosament, jo, de petit, havia anat de vacances a Arenys. Tinc records coincidents, tot i la diferència d'anys, amb Espriu, quan diu "llum de retorn de barca: / la solitud guanyada" [Cançó de la plenitud del matí]. Ho entenc, perquè anava amb la meva mare a veure tornar les barques. I suposo que Espriu, a falta d'una pàtria, va viure una mena de no-pàtria, la pàtria a cavall entre Catalunya, Espanya, Sinera. Es va inventar una pàtria ideal, impossible, que coincideix amb la de la infantesa.

¿D'aquí ve el títol del seu muntatge?

El jardí dels cinc arbres és un lema repetit en l'obra d'Espriu i és un jardinet, una eixida, on tenia cinc plantes. No eren arbres, però en la seva fabulació infantil els fa esdevenir arbres. És aquesta enyorança de quan la vida era plena, abans que es morís el seu amic Rosselló-Pòrcel, abans que es morís sa mare, abans que esclatés la Guerra Civil. Després de la guerra, Espriu es dóna per acabat: l'Espriu acaba aquí, diu. Es dedica a fer assegurances amb el seu germà, fa de passant...

¿Per això no inclou La Pell de Brau?

Espriu va tenir una gran significació com a poeta cívic, com a poeta de la resistència. S'hi va posar perquè calia. Però crec que si Espriu passa a la història de la literatura -i crec que hi passarà, tot i que últimanent estigui en una mena d'oblit-, serà com a poeta metafísic. La reflexió sobre la mort és el que quedarà.

De fet, abans de la guerra, s'havien repartit els papers amb Rosselló-Pòrcel: ell seria el narrador, i el seu amic, el poeta.

He rescatat l'Espriu que és la plenitud del narrador i del poeta.

¿Aquest muntatge segueix la línia dels anteriors, dedicats a autors catalans?

Aquesta és la quarta entrega d'un experiment. Com ho he fet? Els poemes s'entreguen com a poemes dins la situació dramàtica. Els canta Sílvia Pérez Cruz, acompanyada per la guitarra de Dani Espasa. Potser hi ha algun moment d'homenatge a la teatralitat dels anys 70. Volgudament hi ha algunes picades d'ullet a això i fins i tot a Ricard Salvat. No ens fa por plantar-nos davant l'escenari i dir versos. No hi ha res copiat d'Alemanya.

Quins són els personatges d'El jardí dels cinc arbres?

Tots són gent de Sinera, com l'Esperanceta Trinquis, els Cecs Captaires, les germanes Ginebreda. Gent de la cosmologia d'Espriu.

Deia que Espriu és un autor oblidat. ¿Ha estat manipulat ideològicament?

Curiosament, quan Salvador Espriu feia poemes cívics i militants, Fèlix Millet donava diners per les causes del catalanisme. És a dir, les coses s'han allunyat molt de com eren en un principi... Si Espriu no ven, o no se'n parla, potser és perquè ara hi ha una recerca brutal de l'alegria, de la superficialitat, i Espriu es fa preguntes massa profundes i en aquesta societat d'avui només interessa la longevitat, tenir el cutis jove, les cures antiage. Els patriotes d'ara volen una pàtria molt clara, una pàtria independent. Espriu sempre va tenir grans dubtes: va pregonar una Sepharad, una Espanya en pau, i encara va més enllà, perquè a la seva Espanya sempre hi incloïa Portugal. Espriu és un poeta ibèric. En cap moment parla de divorci entre Catalunya i Espanya, sinó de respecte recíproc.

El seu projecte ha fracassat?

Espriu ara no interessa.

Vostè va dirigir l'espectacle oficial del passat Onze de Setembre, el dels crits a la Noa. ¿Creu que ens hem tornat un país intolerant?

No. La quota d'intolerància d'aquest país és mínima. No és representativa. Però en això de l'Onze de Setembre sempre surt algú amb petits problemes i hi ha algunes ferides obertes.

Ricard Salvat va emprendre l'operació Espriu quan l'autor era viu, a primers dels 60. ¿No convindria fer una cosa semblant ara?

A mi m'agradaria haver-la fet amb Espriu viu. Hi ha aquella dita que diu que el millor autor és el mort, perquè no et discuteix res. Tinc pensat fer una operació amb un autor viu. Ho hem parlat més d'una vegada i dues amb en Joan Margarit de posar-nos-hi.

¿I un autor menys popular que Margarit?

Presenta-me'n un que m'agradi molt.