• Imprimir

Entrevista: Xavier Albertí Dirigeix a l'Espai Lliure 'Al cel', una obra sobre els últims dies de Jacint Verdaguer escrita per Narcís Comadira

"No expliquem d'on som i som víctimes de Hollywood"

Andreu Gomila

Albertí tanca amb Verdaguer, després de Pitarra i Clavé, la seva trilogia sobre la Renaixença
PERE VIRGILI

Xavier Albertí tanca la seva particular trilogia sobre els inicis de la modernitat cultural catalana amb una obra sobre Jacint Verdaguer, Al cel, que s'estrena avui al Lliure. Després de repassar Pitarra i Clavé, s'endinsa, amb el poeta Narcís Comadira, autor del text, en una de les figures més importants i controvertides de la història del país. Albertí el situa al costat de Pier Paolo Pasolini o de Sarah Kane. I així ho ha volgut mostrar en un muntatge sobre el misticisme i el dolor inspirat en les últimes obres del poeta.

Per què Verdaguer?

El que em semblava atractiu de la figura de Verdaguer, com totes les figures clau de la Renaixença, és que o bé ha estat segrestada per la desmemòria o bé manipulada per interessos polítics molt determinats. I, de cop i volta, llegint Verdaguer, em feia la pregunta: no entenc per què això és així, em falta algú que em digui per què aquest home viu això. No sé si el nostre espectacle dóna respostes a preguntes importants sobre la difícil biografia de Verdaguer, però sí que sento coses, llegint-lo ara, més afinades, més precises que abans. Pensa que a la meva generació, i a les més joves, no se'ls ha permès ni llegir Verdaguer, ni els nostres clàssics, amb ulls contemporanis. Això no és normal ni bo per al país.

Per què passa això, que els clàssics catalans són vistos com a casposos o antiquats?

Perquè s'han manipulat políticament. La transmissió d'aquestes figures ha estat ideològica. S'ha sobreposat el seu nivell de significació patriòtica al seu valor literari. Troba'm deu ciutadans al Liceu que hagin escoltat una partitura de Clavé, quan va ser l'introductor del wagnerianisme a Espanya.

Per a aquest 'Al cel', ¿ha tingut en compte el documental que va fer Baltasar Porcel per a TV3?

No. El tinc al cap, però no hi he tornat. El que he fet molt és llegir Verdaguer... El problema és que si busques una biografia contemporània no la trobes. La millor encara és la de Sebastià Juan Arbó, que és dels anys 50. I els verdaguerians d'ara es barallen entre ells... Narcís Garolera només fa cinc anys que mira de descobrir manuscrits, i Verdaguer fa 107 anys que és mort! Anem ara a buscar manuscrits? I encara hi ha parts del llegat Verdaguer que no se sap on són. A qui fan por els llibres d'exorcismes, els dietaris? Al darrere hi ha interessos de poder pedagògic, institucional...

Per què tenim tanta por de ficcionar certes figures de la nostra història?

El problema ve de la base: no creiem que els nostres referents siguin prou interessants per explicar-nos a nosaltres mateixos. Aleshores, tenim una mitologia feta de referents externs. I, per tant, la nostra cultura està mancada de perquès. És essencial entendre, com deia Foucault, que la bona obra d'art és la que explica l'època que la va fer créixer. No entenem d'on neix aquest nacionalisme estrany que se'ns cola per tot arreu. Entenem-lo, veiem les seves bases, que Pujol i Torras i Bages no queden tan lluny. No recreem els nostres referents culturals en forma de faula contemporània. No expliquem d'on som i d'on venim i, per tant, som víctimes de Hollywood.

A 'Al cel' fa un escac al cànon, ja que destaca l'obra tardana per sobre de L'Atlàntida o Canigó.

Pensa que L'Atlàntida és una obra de joventut. Veus algú que inventa una llengua, però no veus algú lliure. A Canigó ja veus un pas molt gran cap a altres llocs, però la veritable llibertat creativa de Verdaguer arriba amb l'obra última, amb Flors del calvari i Al cel.