• Imprimir

El director gironí presenta el seu primer film de ficció, 'Los condenados'

Lacuesta i la lluita armada

X.R.

Lacuesta (segon a la dreta) passejant per Sant Sebastià amb els actors del film
EFE

La memòria, el compromís, l'amistat, la traïció, el pes del actes comesos en el passat... són alguns dels temes abordats per Isaki Lacuesta a Los condenados, la producció catalana presentada a competició al Festival de Sant Sebastià amb què l'autor de les celebrades Cravan vs. Cravan i La leyenda del tiempo aborda de manera més nítida el cine de ficció.

El retrobament entre dos antic guerrillers -un dels quals ha passat molts anys a l'exili-, amb motiu de les excavacions per trobar les despulles d'un antic company és el detonant d'un drama aspre, sobri i rugós sobre "la legitimitat de la lluita armada, que considero un dels assumptes claus del segle XX, i el conflicte intern que impulsa algú a decidir-se a matar una altra persona per una idea". L'espurna inicial de Los condenados va ser un documental que Lacuesta va filmar mentre participava en una excavació per trobar restes de la Guerra Civil, però en la idea definitiva per al llargmetratge "es va anar imposant la forma de la ficció, ja que volia fer un relat moral".

Tot i que està rodada a la selva peruana, Lacuesta omet de manera deliberada qualsevol referència al país on transcorre l'acció, ja que "els temes de què es parla són universals, i temia que si ho contextualitzava en un lloc concret la gent es pensés que era una pel·lícula sobre la història d'aquell país. Es podria haver ambientat a Bòsnia, com algú em va suggerir, però en països sud-americans com l'Argentina hi ha hagut un lapse temporal de 30 anys des que hi va haver aquesta mena de guerrilles, cosa que dóna perspectiva i ha permès l'aparició d'una nova generació que té el seu propi punt de vista sobre aquests conflictes".

Los condenados està excel·lentment protagonitzada per dos actors argentins, Daniel Fanego i Arturo Goetz, i inclou un impressionant pla fix de set minuts amb un monòleg de Bárbara Lennie, "l'escena nuclear del film". Primer volia "muntar l'escena en diversos talls, però quan vaig veure la interpretació vaig decidir mantenir-la íntegra".